Dues incògnites

Josep Antoni Duran i Lleida va anun­ciar ahir, després d'un preavís en forma de fil­tració periodística, que aban­dona, catorze anys després, la secre­ta­ria gene­ral de Con­vergència i Unió. Duran, però —PERÒ, amb majúscu­les—, es manté com a pre­si­dent del comitè de govern d'Unió Democràtica i com a por­ta­veu del grup de CiU al Congrés. És a dir, Duran se'n retira només una mica. La pun­teta. Sí, però no, vol i dol. La mani­o­bra evi­den­cia un cert males­tar, orde­nat i con­tro­lat almenys fins ara. Què dis­gusta el líder soci­al­cristià? Una situ­ació del tot incòmoda entre els uns i els altres. Entre l'inde­pen­den­tisme clar i català i l'espa­nyo­lisme intran­si­gent i ram­pant. Cada dia hi ha menys marge per als equi­li­bris en la corda tensa. I Duran s'ha que­dat sense dis­curs per falta d'audiència. Mal­grat tot, la reti­rada no és com­pleta. Ni de bon tros. Forma part d'un art seqüencial llarguíssim. I deixa dues incògni­tes. En pri­mer lloc, què farà el mateix Duran? Es tracta del pri­mer pas d'una reti­rada sin­cera? El pre­si­dent d'Unió con­si­dera de debò la pos­si­bi­li­tat d'entrar al món del negoci pri­vat i la lliure com­petència? Món de tau­rons, a fe de Déu. O tot ple­gat res­pon a una mani­o­bra per aca­bar lide­rant una nova opció “mode­ra­da­ment cata­la­nista”, com exi­gei­xen el PP i un grup de sol­vents empre­sa­ris cata­lans? La segona incògnita és el camí d'Unió sense el seu líder gai­rebé vita­lici. Espa­da­ler és com Duran? Unió es decan­tarà per la inde­pendència del país o només per la pròpia al marge de Con­vergència?