Opinió

Albert Manent, el meu mestre

Pel que fa a Catalunya, l'Albert Manent va ser per mi un mestre en tota l'extensió de la paraula. Ara ha esdevingut una figura inoblidable

L'amis­tat de l'Albert Manent és un dels lle­gats més rics que em va dei­xar el meu pare. És evi­dent que no es van fer gaire: quan el meu pare va aban­do­nar Cata­lu­nya, a començaments del 1939, Manent feia poc que havia fet vuit anys. Se'n por­ta­ven gai­rebé 23. D'aquesta manera la seva amis­tat es forjà amb car­tes que s'escri­vien amb certa cura i pre­caució, ja que ja se sabia que sovint algú hi ficava el nas. El seu lli­gam sem­blava, doncs, només l'interès de Manent per la lite­ra­tura cata­lana de l'exili. Cal recor­dar que va ser ell qui pri­mer i amb més inten­si­tat s'hi va com­pe­ne­trar. Algú fins i tot li ha negat importància al que s'ha escrit i s'escriu en català fora de Cata­lu­nya, però Manent, tot al con­trari, li atribuïa un gran valor. Un dia després del 1975, es cone­gue­ren per­so­nal­ment. Va ser aquí, a Cata­lu­nya, perquè Manent no va venir mai a Mèxic. Les coin­cidències cata­la­nis­tes esde­vin­gue­ren una trena molt resis­tent i capaç de superar qual­se­vol dis­crepància i, suposo, capaç també de per­me­tre també que jo gaudís després igual­ment d'una bona relació amb l'Albert.

Només una sola vegada ens vam reu­nir tots tres, en un res­tau­rant emblemàtic de l'antiga Bar­ce­lona. El meu pare va par­lar bas­tant de l'amis­tat que havia tin­gut amb el seu de pare, en Marià Manent, i recordo molt bé quan, poc abans d'aixe­car-nos, el senyor Manent va aga­far una mà a cadascú, les va prémer amb sua­vi­tat i va dir amb un to força emo­tiu: “Aquest dinar sig­ni­fica la per­vivència del nos­tre poble per damunt de les gene­ra­ci­ons.” Després d'una pausa em va mirar i em va dir, més o menys: “Espero que l'amis­tat amb vós segueixi.”

Efec­ti­va­ment, no vaig fer després cap viatge a Cata­lu­nya, men­tre ell va seguir en con­di­ci­ons de veure'm, sense que ens trobéssim i, més d'una vegada, féssim ple­gats sor­ti­des per ense­nyar-me el que li agra­dava refe­rir com la “Cata­lu­nya pro­funda”: indrets al quals cap turista acce­di­ria mai i d'un gran valor simbòlic per al país i, sobre­tot, per a mi, que veia i apre­nia d'aquest home tot el que podia.

Gràcies a ell vaig conèixer, per exem­ple, el Pri­o­rat, con­tac­tant amb per­so­nes de gran importància comar­cal. Però cap altra visita resultà més impres­si­o­nant per mi que la del mones­tir de Mont­ser­rat.

Va ser un dia ino­bli­da­ble, aquell. Després de dinar amb els mon­jos, un d'ells m'ensenyà una bona part del con­vent i, sobre­tot, la bibli­o­teca. Abans, però, no sé ni com, després de pujar per una esca­leta, em vaig tro­bar de sobte al dar­rere de la imatge de la Mare de Déu. Estava real­ment a tocar. Vaig mig esti­rar la mà, però me'n vaig des­dir. “Toqueu-la”, em va dir el monjo. “No sé si hi tinc dret”, vaig res­pon­dre, “perquè jo no sóc catòlic.”

Va ser ales­ho­res quan Manent em féu el millor com­pli­ment: “Vós hi teniu més dret que molts catòlics.” Després de mirar el monjo, que més aviat som­reia com­pla­ent, vaig esti­rar el dit amb tanta sua­vi­tat com vaig poder. Va ser un ins­tant màgic i ino­bli­da­ble...

No me'n can­saré mai, de dir-ho: pel que fa a Cata­lu­nya, l'Albert Manent va ser per mi un mes­tre en tota l'extensió de la paraula. Ara ha esde­vin­gut una figura ino­bli­da­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia