‘Post molestam senectutem'

Escla­ten sovint cam­pa­nyes publi­citàries inci­tant els avis a pas­sar-s'ho bé, viat­jar, com­prar, etc. Sem­bla ser que allò que en diuen ter­cera edat és el para­digma de les opor­tu­ni­tats més pla­ents. Aques­tes cam­pa­nyes són pro­mo­gu­des per empre­ses comer­ci­als, agències de viat­ges, cade­nes d'hotels, bancs i fins admi­nis­tra­ci­ons. Les per­so­nes grans, en els anun­cis gràfics, apa­rei­xen molt sani­to­ses, ense­nyen una enve­ja­ble den­ta­dura, ells tenen força cabells, gri­sos o blancs, pen­ti­nats a la moderna i por­ten jer­seis de fina manu­fac­tura, elles aca­ben de sor­tir del gabi­net de bellesa, llu­ei­xen pan­ta­lons de bon tall, i aga­fen la mà del seu galant madur en un gest pos­ses­siu induït pel fotògraf.

La vellesa, l'anci­a­ni­tat pot, en certs casos, pre­sen­tar-se sota un ros­tre simpàtic, no gaire arru­gat, de model d'estudi en defi­ni­tiva, quasi exacte al dels anun­cis. Pel car­rer, en canvi, en el dia a dia, l'anci­a­ni­tat ofe­reix infi­nits models, però la majo­ria no tenen l'empenta apa­rent ni la sani­tosa estruc­tura dels anun­cis. Més aviat hi veiem l'impacte de males experiències i, més sovint, la man­cança física, la lenta marxa, la manca d'agi­li­tat, la consciència de limi­tació, els ulls can­sats. Els vells són vells. Si voleu pren­dre par­tit en favor de la vellesa, hi teniu tot el dret. No cal­dria sinó. Però és arris­cat fer el joc a la indústria publi­citària, perquè podem caure en l'aban­do­na­ment de la necessària dosi de crítica sana. I, a remolc de les coses bones que es diuen de la vellesa, blin­dar-nos rere l'ego­isme, no aju­dar real­ment els vells reals. Entorn de les bon­dats que hom conta sobre la vellesa sobre­vola una frase repe­tida impu­ne­ment: “la joia d'enve­llir”. És un lema des­en­cer­tat: la vellesa no és joiosa, és amarga, siguem sin­cers. Els clàssics, i l'amic Ciceró en va fer un trac­tat, des­ta­ca­ven una vir­tut pròpia de l'edat: l'experiència. És una obvi­e­tat que qui viu una pila d'anys ha expe­ri­men­tat tota mena de situ­a­ci­ons. Haver vis­cut experiències, però, no asse­gura en tots els casos que se sigui un expert. Hi ha per­so­nes grans que de joves van ser uns xim­plets o irres­pon­sa­bles i ho con­ti­nu­a­ran essent men­tre viu­ran. Pot­ser aquests són l'única fracció dels vells que viuen feliços. Als altres, als que tot­hora foren cons­ci­ents, la vellesa els afei­xuga amb una experiència feta d'adver­si­tats i algun moment bo. I els veieu de tant en tant una ganyota a la cara que palesa un íntim males­tar amb manta rea­li­tat envol­tant.

Hi ha un fac­tor numèric ines­qui­va­ble: el nom­bre d'anci­ans aug­menta arreu, tant com es va limi­tant la quan­ti­tat de con­tri­bu­ents joves a les pre­vi­si­ons soci­als. Alguns eco­no­mis­tes pre­di­uen, aixe­cant un dit admo­ni­tori, que amb el temps pot­ser les pen­si­ons hau­ran de con­ge­lar-se, afir­mació que en eco­no­mia vol dir un enfron­ta­ment a estre­tors i pot­ser mol­tes limi­ta­ci­ons en el con­sum per part dels de la “ter­cera edat”. I recor­dem l'exèrcit de pen­si­o­nis­tes, asi­lats, resi­dents en cen­tres tute­lats i en soci­o­sa­ni­ta­ris. N'hi ha d'aflu­ents, amb diner, als quals, és clar, se'ls ofe­reix de fer cre­uers, anar a bal­ne­a­ris d'upa o, en el cas de ser una pare­lla, com­prar-se un pis en zona de ser­veis comu­ni­ta­ris; i aquests casos aju­den a crear una falsa imatge de la vellesa, un “model dels països desen­vo­lu­pats, amb jubi­lats rics. Paral·lels als que s'acu­llen a viat­ges més mas­si­fi­cats i als que dor­men a terra. A més de les ofer­tes comer­ci­als, hom ser­veix als pen­si­o­nis­tes una xarxa de pos­si­bles acti­vi­tats, i això és posi­tiu. Posem els cur­sos a les uni­ver­si­tats, amb una con­for­ta­ble matrícula, posem les gimnàsti­ques ree­du­ca­ti­ves, el ioga en els casos pos­si­bles, i aques­tes acti­vi­tats sí que ens dibui­xen una atenció seri­osa i res­pon­sa­ble als anci­ans. Els cur­sos, nom­bro­sos, atra­uen una bona quan­ti­tat de per­so­nes grans amb interes­sos científics, lite­ra­ris, de cul­tura gene­ral, pos­si­ble­ment perquè per­ta­nyen a unes gene­ra­ci­ons que no van tenir accés tan cor­rent com avui a les aules uni­ver­sitàries i en molts de casos només par­ci­al­ment al bat­xi­lle­rat. En resum, sigui ben­vin­guda l'atenció als vells, sem­pre que no es vegi el llautó dels esquers econòmics, ni un des­ca­rat pater­na­lisme. Accep­tem que la vellesa té molts més incon­ve­ni­ents que no avan­tat­ges, que els vells van tirant, tirant, des de dife­rents tex­tu­res men­tals i físiques. Ara: que no em vul­guin fer empas­sar una baja­nada matus­sera com “la joia de viure”...que ja passo dels noranta, jo!