Paradoxes kurdes

El poble kurd ha estat perseguit i massacrat històricament, tant per l'assassinat en massa comès per l'exercit iraquià quan era comandat per Saddam Hussein, com pels bombardejos indiscriminats de l'exèrcit turc. Un drama invisible a ulls de la comunitat internacional. Dividits entre aquests dos estats i també d'altres com ara l'Iran i Síria, a més de patir una tremenda diàspora, la invasió anglo-nord-americana de l'Iraq –a la qual els guerrillers kurds peshmergues van donar suport– els va permetre adquirir una gran autonomia. I ara, davant la caòtica situació de l'Iraq, controlat en una part important per l'islamisme radical de l'ISIL i amb Bagdad immers en lluites sectàries, el líder dels kurds Masud Barzani ha decidit donar el pas definitiu per assolir la independència. Vaig conèixer fa anys Barzani i em va semblar tot menys un gran líder. Més aviat era un cabdill que utilitzava les aspiracions del seu poble per traficar corruptament en benefici propi i del seu clan familiar. En un altre viatge també vaig poder conèixer Tareq Aziz, el que va ser vicepresident de Saddam. Un kurd de confessió cristiana que em va semblar un gran polític però que era còmplice d'un estat que massacrava el seu poble. Aziz va ser capturat i condemnat a mort després de la guerra i curiosament indultat per un altre kurd, Yalal Talabani, que havia estat president de l'Iraq ocupat. Talabani era enemic històric de Barzani en la lluita pel control del corrupte sistema de clans del Kurdistan iraquià en l'època de Saddam. Ara, Barzani ha sabut aprofitar la conjuntura per fer del Kurdistan iraquià una zona de seguretat i confort per als seus habitants i té l'anhelat estat propi a tocar dels dits. Fins i tot Turquia sospesa l'opció de donar suport al nou estat per aïllar-se de l'avanç islamista radical i del caos iraquià. Un fet impensable fa alguna dècada, ja que els kurds de Turquia, alçats en armes fins fa pocs anys, podrien emular els seus compatriotes. Tota una paradoxa de la història.