Opinió

Pujol davant la història

Els fets d'aquesta setmana són un final trist, que fan augmentar la desconfiança dels ciutadans envers els polítics en general

A la coberta del pri­mer volum de les seves memòries, s'hi deia: “El polític català més impor­tant dels últims segles, el més influ­ent a Espa­nya i el de més pro­jecció a Europa.” La pre­sen­tació es feia a l'hotel Majes­tic, i la sala era plena de gom a gom de peri­o­dis­tes. Fèlix Riera, ales­ho­res edi­tor de Proa, acom­pa­nyava l'expre­si­dent Jordi Pujol a la taula pre­si­den­cial. En el torn de pre­gun­tes, vaig dema­nar a Pujol si allò que cons­tava a la coberta era un text seu o bé si havia estat escrit per algú altre. “Pensi, pre­si­dent, que els segles són molt llargs”, hi vaig afe­gir. De seguida se'n va desen­ten­dre i va donar ins­truc­ci­ons perquè es canviés aque­lla coberta. A la de les edi­ci­ons següents, s'hi pot lle­gir que és “un dels polítics cata­lans més...”.

Jordi Pujol tenia un ele­vat con­cepte de si mateix. Domi­nava l'esce­nari polític, par­lava idi­o­mes, havia lle­git i viat­jat molt, tenia idees pròpies sobre qual­se­vol tema i es van­tava d'actuar en el marc dels prin­ci­pis del per­so­na­lisme huma­nista d'Emma­nuel Mou­nier ela­bo­rats a la revista fran­cesa Esprit. Anava molt segur per la vida i donava lliçons de política i d'ètica. El dia que un grup d'amics van pre­sen­tar el lli­bre Home­natge a Jordi Pujol, l'home, l'amic, el pre­si­dent, també a l'hotel Majes­tic, Joan Triadú el va defi­nir com el català més espa­vi­lat de la història. El vell peda­gog ho deia amb un punt de sor­ne­gue­ria, i vaig pen­sar que volia dir que l'home­nat­jat era un home molt viu, molt llest. Era el 4 de febrer del 2009. El nucli d'amics que havien impul­sat aque­lla obra col·lec­tiva eren Josep Maria Ainaud, Josep Espar, Albert Manent, Xavier Polo i Joan Triadú. Entre les 58 per­so­nes que hi havíem apor­tat els records per­so­nals de Jordi Pujol abans que fos pre­si­dent hi havia Heri­bert Bar­rera, Max Cah­ner, el bisbe Joan Car­rera, Lli­bert Cua­tre­ca­sas, Joan Gra­na­dos, Lluís Pre­na­feta, Fede­rico Mayor Zara­goza, Jaume Rosell, Miquel Roca, Josep Ter­mes, Joa­quim Molas, Josep Lluís Vila­seca, Fran­cesc Cabana... El ven­tall era ampli i divers, i el lli­bre repas­sava tots els ves­sants de la per­so­na­li­tat polièdrica de Jordi Pujol. En sor­tia molt ben parat. Era un dinar d'home­natge i d'agraïment a qui havia llui­tat con­tra el fran­quisme i a qui durant 23 havia pre­si­dit la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Aquests dies he pen­sat en aquell dinar i en la decepció que deuen haver expe­ri­men­tat, que hem expe­ri­men­tat, les per­so­nes que vam accep­tar de col·labo­rar en l'obra de reco­nei­xe­ment a Pujol. El resum de les con­ver­ses era que la seva figura havia sig­ni­fi­cat el punt d'unió entre una bona part de les bases naci­o­na­lis­tes i cata­la­nis­tes d'aquells anys, quan encara no havia ocu­pat la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat.

Ara resulta que tota la seva obra de govern, els home­nat­ges rebuts a Cata­lu­nya, a Espa­nya i a Europa eren un pai­satge que ama­gava un fet d'una gran rellevància: que tenia diners a l'estran­ger sense haver-los decla­rat. Podia sem­blar un fet sense importància, en aquells anys en què molts cata­lans benes­tants tras­lla­da­ven els seus diners a Suïssa o a altres para­di­sos fis­cals. Però que la per­sona que va pre­si­dir Cata­lu­nya durant 20 anys llargs ens digui ara que “lamen­ta­ble­ment no va tro­bar mai el moment adi­ent per regu­la­rit­zar aquesta herència”; és a dir, que no va pagar els impos­tos que va anar recla­mant a tots els cata­lans sem­pre que el govern espa­nyol li ho per­me­tia, és d'una lleu­ge­resa i d'una manca d'ètica inac­cep­ta­bles.

El 9 d'abril vaig rebre una carta de Pujol en res­posta a un arti­cle meu sobre Prat de la Riba. En aquest arti­cle, hi deia que el pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat havia estat un home decent i que havia fet una política cons­truc­tiva i trans­ver­sal; que en aque­lla època no es venien edi­fi­cis (a diferència del que pas­sava ara), sinó que es cons­truïen esco­les i bibli­o­te­ques, es pen­sava a millo­rar la sani­tat i s'ator­gava la importància deguda a la pro­fes­si­o­na­lit­zació de l'agri­cul­tura. Pujol em trans­me­tia una decla­ració de res­pecte a Prat de la Riba. Em deia que sem­pre n'havia estat un gran admi­ra­dor. De la seva obra i del seu pen­sa­ment polític naci­o­na­lista. “Fixa't que en el meu llen­guatge polític, ja des dels anys cin­quanta, empro mol­tes expres­si­ons d'en Prat: fer país, cons­truir Cata­lu­nya. De fet, en Prat va ser de jove el meu refe­rent prin­ci­pal.” Pujol admi­rava Prat de la Riba, però tenia la con­vicció que ell era el polític català més impor­tant dels últims segles, o si més no un dels més impor­tants. Par­lava poc de Fran­cesc Cambó i no gaire de Prat, refe­rent d'un cata­la­nisme de cons­trucció naci­o­nal feta des del rea­lisme, l'esforç i la decència.

Pujol ha entrat ja en la història. Els fets d'aquesta set­mana són un final trist, lleig, que fan aug­men­tar la des­con­fiança dels ciu­ta­dans envers els polítics en gene­ral. És l'hora de posar el comp­ta­dor a zero i de tor­nar a començar. La gran pre­gunta és si el pre­si­dent Artur Mas sabrà admi­nis­trar la com­ple­xi­tat dels pro­pers mesos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia