Regeneració

Avui fa just una set­mana que Jordi Pujol va tor­nar a sac­se­jar la política i la soci­e­tat cata­lana. Aquest cop no va ser pel fet de fer una crida a la consciència o a la mobi­lit­zació col·lec­tiva, sinó a través d'un comu­ni­cat en el qual s'incul­pava de no haver decla­rat uns diners que, segons afir­mava, eren el fruit d'una herència i la causa de les espe­cu­la­ci­ons sobre l'ori­gen dels béns de la seva família directa. El comu­ni­cat va pro­vo­car una gran sor­presa i les reve­la­ci­ons una mena de sen­sació de desànim col·lec­tiu. Avui hi ha una gran majo­ria de gent que, inde­pen­dent­ment de la seva opció política pas­sada, pre­sent o futura, lamenta que cada cop que­din menys refe­rents polítics ava­lats no pels seus plan­te­ja­ments sinó per la seva tra­jectòria per­so­nal.

Les soci­e­tat lla­ti­nes tenim obert un debat sobre la bon­dat de man­te­nir sepa­ra­des les dife­rents esfe­res per­so­nals, també en el cas dels càrrecs públics. Hi ha una tendència gene­ra­lit­zada a defen­sar que cada un faci el que vul­gui a casa seva, sem­pre que això no tin­gui una reper­cussió fora. Però de vega­des els plan­te­ja­ments teòrics xoquen amb una rea­li­tat tos­suda que demos­tra que és impos­si­ble crear una sepa­ració total, una fron­tera, que per­meti viure de mane­res dife­rents en el mateix lloc i en el mateix moment segons en quin àmbit actuem. Una de les nos­tres debi­li­tats és pen­sar que ho podem fer perquè som dife­rents, que és una altre manera de pen­sar que estem fets d'una altra pasta (millor, evi­dent­ment) que els altres.

Els sis­te­mes democràtics no són més forts de forma defi­ni­tiva per les vir­tuts per­so­nals o col·lec­ti­ves que es puguin atri­buir als indi­vi­dus sinó per l'efec­ti­vi­tat dels sis­te­mes de con­trol que garan­tei­xen el com­pli­ments de les nor­mes, els acords i els pac­tes. No hi ha evidències que hi hagi éssers humans més ínte­gres que d'altres per raons genètiques, i tot i que sí que es poden esta­blir dife­rents cate­go­ries a par­tir de les con­vic­ci­ons que es tenen i els valors que es pro­fes­sen, no n'hi ha prou amb pro­cla­mar-los sinó que cal exer­cir-los.

Haver cedit el lide­ratge de l'espai i del dis­curs públic a la política és un risc i res­pon­sa­bi­lit­zar-la en exclu­siva de la seva gestió –més per como­di­tat que per qual­se­vol altra cosa– acaba per tenir un preu. Però dei­xar la política en mans de l'arti­cu­lació i la lògica dels par­tits va més enllà: és haver creat un espai en el qual s'ha gene­rat massa opor­tu­ni­tats pels que tenien la sen­sació que tran­si­ta­ven un pri­vi­le­giat espai d'impu­ni­tat.

Per si tot ple­gat no fos prou hem abu­sat del fac­tor emo­ci­o­nal. Resul­ta­ria anti­na­tu­ral i empo­bri­dor des­ves­tir les ambi­ci­ons col·lec­ti­ves dels sen­ti­ments i d'il·lusi­ons, però no resulta sen­sat dei­xar que aquests emboi­rin el cri­teri que ha de per­me­tre fer valo­ra­ci­ons que vagin més enllà. També és carac­terístic de les soci­e­tats madu­res enfron­tar-se amb els ges­tors de l'espai públic amb l'acti­tud del que passa comp­tes més que no pas amb la del que, per exem­ple, va a ani­mar el seu equip de fut­bol.

Ara que es parla tant de rege­ne­ració cal pre­gun­tar-se si tenim un pro­blema amb les nor­mes i, sobre­tot, què volem man­te­nir, què neces­si­tem can­viar i què estem dis­po­sats a posar en risc. La pro­fun­di­tat de l'actual crisi ens ha dei­xat clar que hi ha mol­tes coses que val la pena man­te­nir, de les quals només en som cons­ci­ents quan han que­dat en entre­dit o, fins i tot, quan les hem per­dut. Però també s'ha fet evi­dent que ni els bene­fi­cis ni els sacri­fi­cis s'han repar­tit ni es repar­tei­xen de forma equi­ta­tiva.

Les cau­ses ober­tes ja les resoldrà la justícia, que el repte més impor­tant que tenim plan­te­jat no és pas­sar comp­tes amb el pas­sat sinó habi­li­tar el millor futur pos­si­ble. Res ens farà immu­nes als errors ni cap decisió ens garan­tirà l'èxit i la pros­pe­ri­tat. Pen­sar que hi ha solu­ci­ons sen­zi­lles a pro­ble­mes com­ple­xos és propi de la imma­du­resa. Només podem pre­veure que l'auto­e­xigència és més fructífera que l'auto­com­plaença, que una posició activa resulta més bene­fi­ci­osa que una de pas­siva, que el com­promís és propi dels ciu­ta­dans i el gau­dir dels cli­ents, i que tota soci­e­tat té bàsica­ment el que es mereix així com també que dis­posa de recur­sos per trans­for­mar-se.