Compassió

La cai­guda estre­pi­tosa de Jordi Pujol ha posat en boca de molta gent la paraula com­passió: sen­ti­ment amb què hom pren part en el sofri­ment d'altri, pena per la seva desgràcia, les seves xacres, els seus defec­tes. Una paraula que expressa empa­tia i també un cert sen­tit religiós a l'hora de jut­jar els clarobs­curs humans de l'existència. El pre­si­dent Mas ha sen­tit tris­tesa i una pro­funda com­passió pel seu pare polític, també ana­lis­tes polítics que no han pogut man­te­nir l'anàlisi freda de les cau­ses i sobre­tot les con­seqüències en el debat públic que té i tindrà la sor­pre­nent con­fessió pública de Pujol, sinó que han expres­sat aquest sen­ti­ment.

No estem acos­tu­mats a escol­tar parau­les com com­passió en el llen­guatge públic. És clar que tam­poc no estem acos­tu­mats a una cai­guda d'un refe­rent polític –i per a molts també moral, fins la set­mana pas­sada– tan impor­tant per al país. Si mirem l'entorn, però, hi ha molts exem­ples de líders que han cai­gut en la cor­rupció al mateix temps que conduïen política­ment i fins i tot moral­ment les majo­ries cen­trals de les seves soci­e­tats. François Mit­ter­rand, enri­quit il·lícita­ment amb la seva família. O Hel­mut Kohl, de la cal­vi­nista Ale­ma­nya, que després de la ingent tasca d'uni­fi­car Ale­ma­nya va haver de dimi­tir entre la ver­go­nya col·lec­tiva i amb excu­ses d'esco­lar enxam­pat in fra­ganti en cor­rup­te­les menors: “Jo només volia aju­dar el meu par­tit.” Angela Merkel, que el va suc­ceir, va dir que ja mai res seria igual en la política ale­ma­nya.

Pujol, Mit­ter­rand, Kohl. Molts anys enrere William Shakes­pe­are ja uti­lit­zava reis i prínceps per mos­trar els clarobs­curs de l'existència humana, l'enveja, la gelo­sia, la cobdícia irra­ci­o­nal que arros­sega els humans a l'infern de con­tra­dir-se amb ells matei­xos. Shakes­pe­are ens feia com­pa­dir-nos-en. Però un cop superada la ves­sant humana, de qui cal com­pa­dir-se en rea­li­tat és del país. Això vol dir rege­ne­rar-lo. Com tants altres han hagut de fer. No que­dar-se en la sim­ple com­passió per­so­nal. Caldrà rege­ne­rar, sense por, tot allò que cal­gui rege­ne­rar. La cai­guda de Kohl no va res­sus­ci­tar la RDA, però va obli­gar els ale­manys a fer net. I sí: alguna cosa pudia a Dina­marca, però això no va posar en qüestió la seva existència ni la seva lli­ber­tat.