Recapitulem

Tot resulta bíblic, entre gent de tan arre­la­des cre­en­ces reli­gi­o­ses. La serp d'aquest estiu té ros­tre de pal de paller de la família Pujol i de la seva finca: Cata­lu­nya. Declaro que he ves­sat una fur­tiva llàgrima davant la reacció flamígera d'un ten­dre, i fins fa poc devot del Líder indis­cu­tit, Josep Rull, de qui reviso les seves posi­ci­ons als sem­pre con­sul­ta­bles dia­ris de ses­si­ons del nos­tre Par­la­ment.

Per què, ara, la gran con­fessió? Pot­ser perquè després de la sentència del cas Palau de la Música, algú s'adona que resulta bara­teta la sanció per als fraus come­sos, si osten­tes el títol de patri­ota de pedra picada. En tot cas, que­da­ria més ele­gant, la tal con­fessió, si qui la for­mula pagués la penitència de repa­ració de l'honor a Car­los Jiménez Villa­rejo i José María Mena, pels pen­ja­ments rebuts fa 31 anys, en el cas Banca Cata­lana. Un escrip­tor, net de tota mena de sos­pita, Joa­quim Carbó, escri­via ales­ho­res: “Una altra cosa que passa és que bar­re­jar hono­ra­bi­li­tat amb hones­te­dat i banca és una mica difícil i, sobre­tot, con­tra­dic­tori.”

Tam­poc no he aca­bat d'enten­dre el to de les reac­ci­ons d'una Alícia, tor­na­veu a Cata­lu­nya de la Marca Rajoy, o de Miquel Iceta, el vigi­lant de platja dels pre­sump­tes nàufrags del PSC. ¿Recor­den, l'una i l'altre, que por­ten al gep noms com Naseiro, Gürtel, Bárce­nas, Filesa, Luigi o Bus­tos?

Fa anys vaig publi­car, a Angle Edi­to­rial, el lli­bre Jordi Pujol, llums i ombres. Els repre­sen­tants dels tres par­tits al·ludits –CiU, PSC, PP– no el van rebre amb entu­si­asme. I tam­poc els meus, bons nois, però massa tibats, i més amics de reu­ni­ons que de lli­bres. Lliçó de franc: adu­lar és més ren­di­ble que ficar el dit a l'ull.