Baeza i Carmen de Lirio

A pri­mers d'aquest mes d'agost va morir la vedet de revista Car­men de Lirio. Hi ha un aspecte que s'ha insi­nuat en donar-ne la notícia, que té a veure amb un supo­sat afer sen­ti­men­tal entre ella i el que va ser gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, Edu­ardo Baeza Alegría. És un aspecte que té sen­tit expli­car amb una mica de detall. Ens situem a les pri­me­ries de la dècada dels cin­quanta i en la vaga de tram­vies que va viure Bar­ce­lona. Per la ciu­tat no hi havia gaire sim­pa­tia pel gover­na­dor civil, que repre­sen­tava la repressió del Règim, però també la cor­rupció i l'estra­perlo. La gent havia de res­pon­sa­bi­lit­zar algú de la pèssima situ­ació en què vivia. I, a l'hora de triar, òbvi­a­ment pre­nia com a res­pon­sa­ble la màxima auto­ri­tat: el gover­na­dor civil. Com si la figura del gover­na­dor civil no fos prou detes­tada, un rumor acabà d'ado­bar-ho tot: les supo­sa­des rela­ci­ons sen­ti­men­tals que Baeza man­te­nia amb De Lirio, que lla­vors actu­ava al Paral·lel. La gent fàcil­ment ima­ginà que el gover­na­dor civil omplia de joies i altres regals la vedet. I, òbvi­a­ment, s'esgar­ri­fava pen­sant que els diners per com­prar tots aquests obse­quis sor­tien de les but­xa­ques dels con­tri­bu­ents. Però el rumor sobre aques­tes supo­sa­des rela­ci­ons sen­ti­men­tals era, pro­ba­ble­ment, fals. Segons explica Fèlix Fanés en el seu docu­men­tat lli­bre La vaga de tram­vies del 1951. Una crònica de Bar­ce­lona, entre Baeza i De Lirio hi havia un tracte cor­dial, però res més. La mateixa vedet, en el lli­bre Car­men de Lirio. Memo­rias de la mítica vedette que burló la cen­sura (ACV Edi­ci­ons, 2008), explica que Baeza i ella només es van veure un parell de vega­des i que tot el que es va dir sobre l'afer era fals. Segons sem­bla, el supo­sat rumor (així com també cert suport a la vaga de tram­vies) els hau­rien escam­pat i pro­mo­gut sec­tors falan­gis­tes de Bar­ce­lona, ene­mis­tats amb Baeza, un falan­gista tardà i nome­nat direc­ta­ment per Franco l'any 1947. Tan­ma­teix, el dic­ta­dor acabà des­ti­tuint Baeza l'any 1951, pels inci­dents en la vaga de tram­vies i pel ressò de la relació amb De Lirio.

La revista ‘Paris Match' va con­tri­buir a inter­na­ci­o­na­lit­zar el supo­sat rumor sobre l'afer sen­ti­men­tal en un repor­tatge titu­lat: És aquesta dona la que ha pro­vo­cat els alda­rulls a Bar­ce­lona. Expli­cava la publi­cació fran­cesa la ràbia del gover­na­dor civil en ser ces­sat per Franco i diu que tres dies abans Car­men de Lirio mar­xava del seu apar­ta­ment a Bar­ce­lona “en un cotxàs ame­ricà que don Edu­ardo havia posat al seu ser­vei”. “Si el gover­na­dor civil –con­ti­nua l'arti­cle– no hagués estat, com el rumor públic pre­te­nia, l'amant de la diva de music-hall, pot­ser la sang no hau­ria estat ves­sada els dies 12 i 13 de març del 1951, dates que els bar­ce­lo­nins ja han bate­jat com les dues jor­na­des glo­ri­o­ses cata­la­nes.” I és que arran dels trets de la poli­cia con­tra un grup de gent que es mani­fes­tava, a la can­to­nada dels car­rers de València i de Marina, el nen de cinc anys Joan Moreno Ruiz resultà ferit i morí l'endemà a l'Hos­pi­tal Clínic.

Afe­geix ‘Paris Match' que un ves­pre la vedet apa­regué a escena amb un colla­ret de per­les de tres vol­tes. Imme­di­a­ta­ment va córrer la brama que la joia la hi havia rega­lat el gover­na­dor civil. “Un eslògan ple de revenja –va escriure el peri­o­dista– tra­ves­sava la ciu­tat cata­lana: «Alegría gasta els nos­tres diners amb ale­gria».” Després de comen­tar que foren els estu­di­ants els pri­mers a dema­nar el boi­cot als tram­vies, el repor­tatge de Paris Match explica l'escri­das­sada d'un grup d'estu­di­ants a Car­men de Lirio, en plena actu­ació. Segons el peri­o­dista, Car­men de Lirio exclamà: “Aquests fas­ti­go­sos! Faré que l'Edu­ardo els expulsi de la Uni­ver­si­tat.” I con­clou la publi­cació fran­cesa com si tota la vaga gene­ral (imme­di­a­ta­ment poste­rior a la de tram­vies) hagués girat al vol­tant de la vedet.

Mal­grat la duresa del moment, Car­men de Lirio s'enduia bona part de les bro­mes dels bar­ce­lo­nins. Als arxius històrics es con­serva un bon recull de ver­sos satírics anònims. Només com a exem­ple, el següent: Es belleza con deli­rio, / es guapa con lozanía, / se ali­menta de ‘Alegría' / y es tan ‘pura' como el lirio. / Ella es tan buena per­sona / que de todos es ‘que­rida'; / justo es que paguen su vida / las gen­tes de Bar­ce­lona.