En memòria de... (1)

Els con­vido a fer un recor­re­gut per Bar­ce­lona i recor­dar algu­nes de les grans empre­ses, situ­a­des en edi­fi­cis que ara són, majo­ritària­ment, hotels o boti­gues de luxe. El recor­re­gut comença al por­tal de la Pau, tocant al moll i arriba al Cinc d'Oros, xamfrà del Pas­seig de Gràcia amb la Dia­go­nal, uns dos quilòmetres i mig. En con­junt, una pas­se­jada. Ens indica com i cap on s'ha tras­lla­dat el cen­tre de Bar­ce­lona en els últims dos segles.

Pel por­tal de la Pau, al començament de les ram­bles, hi pas­sen mili­ons de per­so­nes al cap de l'any, però poques d'elles saben que el pri­mer edi­fici que hi ha a la pla­ceta, pujant a la dreta, aban­do­nat però en bon estat, amb unes figu­res a la façana, va ser la seu del Banc de Bar­ce­lona, el pri­mer banc modern de l'Estat creat el 1844 i que va fer una fallida des­as­trosa el 1920. El seu pro­ta­go­nista va ser Manuel Girona. El car­rer que porta el seu nom és prou cone­gut, però pocs saben qui va ser. Segons el meu cri­teri, el pri­mer empre­sari del segle XIX. A més del Banc de Bar­ce­lona, va fer el Canal d'Urgell, que va aca­bar sense pagar els seus deu­tors, com el Banc de Bar­ce­lona, però una obra fona­men­tal per als cata­lans actu­als.

L'edi­fici era la vella fone­ria de canons, un nom que agra­dava d'allò més a Manuel Girona, com a símbol de for­ta­lesa. Però els seus suc­ces­sors van embo­li­car la troca.

Si anem ram­bles amunt tro­ba­rem un hotel a la ram­bla de Caput­xins, xamfrà car­rer del Pin­tor For­tuny, que va ser la seu de Taba­cos de Fili­pi­nas, una de les obres del pri­mer marquès de Comi­llas, Anto­nio López, el pro­tec­tor de Mossèn Cinto Ver­da­guer. Gràcies al canal de Suez es va crear un negoci molt impor­tant amb l'Extrem Ori­ent.

Va ser la pri­mera empresa cata­lana que comercià amb la Xina i l'única que cotit­zava a la borsa de París, durant el fran­quisme. L'edi­fici era com­par­tit, al cos­tat de les ram­bles, amb el Banc His­pano Colo­nial, també pro­mo­gut per Anto­nio López. Començà amb interes­sos a Cuba, però després va finançar, va cons­truir la Via Laie­tana i va aca­bar venut a un banc de Madrid, quan el manava una bur­ge­sia tova.

En apro­par-nos a la plaça de Cata­lu­nya ens tro­bem en el cen­tre finan­cer dels pri­mers anys del segle XX. Hi havia una part de la banca de valors cata­lana, que actu­ava com­prant i venent valors al Mer­cat Lliure del car­rer d'Avinyó: la Banca Soler i Torra, la Banca Arnús, al xamfrà de la Plaça de Cata­lu­nya, la Banca Mar­sans, que creà la pri­mera agència de viat­ges de l'Estat. També hi era el Banc de Cata­lu­nya dels ger­mans Reca­sens de Reus i de Pere Coro­mi­nes –el pare de Joan Coro­mi­nes, el lingüista–, ensor­rats per un soci­a­lista basc –Inda­le­cio Pri­eto– i un govern repu­blicà, que es va equi­vo­car d'objec­tiu.

Els sap greu que avui ens atu­rem aquí? El cen­tre de Bar­ce­lona va anar pujant per les ram­bles fins a la plaça de Cata­lu­nya i, d'aquí, Pas­seig de Gràcia amunt. El recor­re­gut con­ti­nuarà la set­mana que ve, si us plau.