Penjarelles d'estiu

Quan vaig a tallar-me els cabells, en Car­les sem­pre té a punt l'últim número de l'Hola. Diuen que és la bíblia del paper cuixé i sor­pre­nen les bes­ti­e­ses que alguns per­so­nat­ges són capaços de fer per sor­tir a les seves pàgines. A l'estiu, els centímetres de pell expo­sada són direc­ta­ment pro­por­ci­o­nals a l'atemp­tat con­tra el bon gust i la decència. Vete­rans pan­xuts com­pe­tei­xen amb vetus­tes pen­ja­re­lles, models de secà, espor­tis­tes der­ro­tats, can­tants de con­curs, aristòcra­tes arruïnats o amb la plaga dels cui­ners mediàtics. Tot ben reto­cat perquè la pare­lla a punt de petar es juri amor etern o anunciï l'enèsima crisi, previ pas per caixa, que per això són famo­sos i la seva vida pri­vada esdevé d'interès públic. La rotació de pro­ta­go­nis­tes és tan for­mi­da­ble que només un expert podria seguir l'evo­lució de tanta fauna indo­cu­men­tada. Però els que mai hi fal­ten són els Franco. En banya­dor o amb abric, els fami­li­ars del dic­ta­dor estan aga­fats a la mame­lla de la vida social espa­nyola com uns papar­res. Ja no sé si són la filla, els néts, els cosins de segon grau o un veí d'escala, perquè aquesta trepa can­via de pare­lla més de pressa que en Paquito fir­mava sentències de mort. Però ser-hi, hi són. I si els famo­sos de ros­toll em gene­ren una certa pena i una enorme indi­ferència, el com­pli­ment ren­dit a la llo­pada fran­quista em revolta pro­fun­da­ment. Que qua­tre dècades després de la des­a­pa­rició del gene­ral patètic encara gau­dei­xin de béns cedits sota l'imperi del ter­ror és ver­go­nyant. Que man­tin­guin els honors con­ce­dits en època de tene­bres és penós, i que no s'hagi inves­ti­gat a fons l'ori­gen de la fabu­losa for­tuna de què dis­po­sen és inac­cep­ta­ble. És clar que, ben mirat, què es podia espe­rar d'un país amb una qua­li­tat democràtica tan pobra que és incapaç d'enter­rar amb dig­ni­tat els assas­si­nats a les cune­tes durant la guerra.