Opinió

La revolta dels catalans

Les lleis del Parlament de Catalunya, al diable. I l'antic Consejo de Castilla avui es diu Tribunal Constitucional. I nosaltres? A votar

The revolt of the cata­lans és el lli­bre que publicà a Cam­bridge el pro­fes­sor John H. Elli­ott, el 1963. Porta el subtítol Un estudi sobre la decadència d'Espa­nya,1598-1640. Per encàrrec de l'edi­to­rial Vicens-Vives vaig tra­duir-la al català el l966. Com a anècdota pròpia dels temps fran­quis­tes, la cen­sura va impe­dir que el títol fos el que l'autor havia posat. El cen­sor decretà que no podia ser la revolta dels cata­lans, que hi poséssim “La revolta cata­lana”. Es veu ben bé la intenció, l'adjec­tiu pro­po­sat dilu­eix la virulència del subs­tan­tiu. Queda com si s'hagués produït una deter­mi­nada revolta a Cata­lu­nya sense que els cata­lans fos­sin els revol­tats. Fili­gra­nes del cen­sor.

Només cal lle­gir una mica del text perquè es vegi de què va el lli­bre. Explica, amb una docu­men­tació per­fecta, abun­dant i per­ti­nent, l'inici de des­com­po­sició de l'Estat espa­nyol en els dar­rers Àustries, pre­ci­sa­ment en el reg­nat de Felip IV (deia La Trinca: “De tants Felips, Déu nos en guard!”). La Casa d'Àustria gover­nava els ter­ri­to­ris a base de vir­reis, i quan hi havia algun con­flicte l'àrbi­tre solia ser el Con­sejo de Cas­ti­lla, que en rea­li­tat era el refe­rent per al monarca i el seu valido o pri­mer minis­tre. El Con­sejo de Cas­ti­lla va aca­bar fent i des­fent. Cata­lu­nya, tal com havia que­dat després de l'accessió de Car­les I, con­ser­vava les Cons­ti­tu­ci­ons i Altres Drets, deno­mi­nació genèrica de les lleis pròpies del ter­ri­tori i regla­ment de les Corts Cata­la­nes, que cada monarca jurava res­pec­tar.

El lli­bre va enu­me­rant els suc­ces­sius greus des­trets en què es deba­tia una monar­quia que no rebia prou tre­sors d'Amèrica, perquè els pira­tes saque­ja­ven els gali­ons que trans­por­ta­ven la plata i l'or, o perquè aquests dar­rers Àustries quan feien el pres­su­post ja esta­ven endeu­tats amb els ban­quers ita­li­ans pel seu import. Una admi­nis­tració molt mal­des­tra obli­gava el rei a dema­nar diners als seus súbdits de la Pell de Brau, diners que neces­si­tava per a les guer­res que en dife­rents esce­na­ris euro­peus sos­te­nia amb les potències estran­ge­res. S'afe­gia a la molèstia que sen­tien els cata­lans davant les exigències de diners el fet que els reis de mica en mica espa­ia­ven sig­ni­fi­ca­ti­va­ment la con­vo­catòria de Corts, i les reu­nien ben poques vega­des. Atès que era en la reunió dels tres Braços –Església, noblesa i Braç reial o popu­lar– que es pac­ta­ven els diners i es rega­te­java i es dis­cu­tia, el canvi que repre­sen­tava que el monarca exigís paga­ments no apro­vats en Corts irri­tava els cata­lans. Afe­gim-hi el més acla­pa­ra­dor dels greu­ges: les tro­pes que inces­sant­ment ana­ven vers Europa –els Ter­cios, fona­men­tal­ment– pas­sa­ven per Cata­lu­nya i els pobles i viles els havien de man­te­nir i allot­jar. I això repe­ti­da­ment. El nos­tre país que­dava no sols empo­brit sinó arra­sat. Els abu­sos eren cons­tants i ni cin­quanta him­nes com el dels Sega­dors els podrien des­criure tots. Per això al final esclatà la Revolta dels Cata­lans, tra­di­ci­o­nal­ment cone­guda com dels Sega­dors.

Abans de la revolta, explica Elli­ott, el Comte Duc (Oli­va­res), en rebre una vegada més el recor­da­tori que li feia la Dipu­tació del Gene­ral que per dema­nar diners calia regir-se per les Cons­ti­tu­ci­ons i altres Drets de Cata­lu­nya, va excla­mar en un accés de fúria: “¡Al dia­blo las Cons­ti­tu­ci­o­nes!” I va estri­par la carta. Des de lla­vors hi va haver guerra. Al final guanyà la monar­quia de Madrid, perdíem la Cata­lu­nya Nord i, cin­quanta anys després, un altre Felip, aquest vin­gut de França, ens lle­vava les ins­ti­tu­ci­ons i ens dei­xava més inde­fen­sos.

El sis­tema seguit pel cen­tre ha estat sem­pre el mateix: els ciu­ta­dans i els vila­tans són súbdits, o sigui sot­me­sos. Don Gas­par de Guzmán no ente­nia de diàleg. Sem­bla que tres-cents setanta anys després n'hau­rien hagut d'apren­dre. I ca! Les lleis del Par­la­ment de Cata­lu­nya, al dia­ble. I l'antic Con­sejo de Cas­ti­lla avui es diu Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. I nosal­tres? Nosal­tres, a votar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia