Llibres vitals (3)

Jo tenia divuit anys i ella vint. Era una nit d'agost, molt calo­rosa. Em pen­sava que, amb el Sidd­hartha a sota el braç, jo arri­bava ben armat per a la cita. “També ha vin­gut l'August”, va dir-me l'Anna imme­di­a­ta­ment després d'obrir la porta de casa seva, on en prin­cipi havíem de sopar ella i jo sols. Vaig que­dar glaçat. L'August era un noi de Ceret, entre­pa­rent de l'Anna. Tenia uns vint anys, els ulls clars, les espat­lles amples i aspi­rava a ser juga­dor pro­fes­si­o­nal de rugbi. Fumava gita­nes. Era una per­sona afa­ble, diver­tida, sabia con­ver­sar. En resum: la nit s'havia com­pli­cat seve­ra­ment. Però em vaig orde­nar jugar les meves car­tes.

Em sem­blava que Sidd­hartha era la con­tra­se­nya idònia per seduir l'Anna, una noia lle­tra­fe­rida, sen­si­ble i volup­tu­osa. Sota la meva mirada ado­les­cent aquell lli­bre de Her­mann Hesse reu­nia els ingre­di­ents neces­sa­ris per fer-me interes­sant tot par­lant-ne: sin­gla­dura vital, ins­trucció mistèrica, viatge iniciàtic, anhel de savi­esa, passió, dolor, i la mida justa d'espi­ri­tu­a­li­tat vapo­rosa, tan idònia per pas­sar de la idea als lla­vis. Vaig rega­lar el lli­bre a l'Anna. Va lle­gir el títol en veu alta. Em va donar les gràcies i el va dei­xar al cim del bufet i va mar­xar de seguida cap a la cuina pre­tex­tant que la lasa­nya se li cre­ma­ria. L'August i jo vam que­dar sols al men­ja­dor. “El vaig lle­gir fa temps –em va dir men­tre mirava el lli­bre–. A mi la recerca de la veri­tat em cansa. M'estimo més tro­bar-me-la sense bus­car-la.”

El cos té les seves lleis pròpies, imba­ti­bles. Després de sopar l'Anna i l'August van ballar una cançó lenta. I van començar a besar-se apas­si­o­na­da­ment sense que els importés gens que jo estigués allà. Sid­dartha es petri­fi­cava al cim del bufet. Per als dies de setem­bre, el lli­bre em rega­lava el seu lle­gat d'endu­rança a través de la renúncia.