I ara tu, Serrat!

De tendències ben poc necrofíliques, no em puc estar, però, de fer cada any balanç de morts de les dar­re­res set­ma­nes, a l'hora del retorn o rentrée. Hau­ria vol­gut par­lar in extenso de tres per­so­nes que han tra­ves­sat la rat­lla i que conei­xia per­so­nal­ment. Peret, el clàssic de la rumba cata­lana, em resul­tava molt pro­per perquè fa molts anys que em sento fill adop­tiu de Can Lluís, el res­tau­rant que ara porta la família del Fer­ran i la Júlia, al car­rer de la Cera. El Peret i la colla de gita­nos del Raval eren una part dels enig­mes màgics de la casa. Més tard, quan la nota­ble escrip­tora sit­ge­tana Cèlia Sànchez-Mústich –nota­ble com a poeta i com a novel·lista– va escriure el retrat de Peret, tan far­cit d'hores i hores de con­versa de la neboda amb l'oncle, tots dos amb càrre­gues ínti­mes de melo­dies, vaig saber que Peret era molt més que una anècdota i sí un home­not de gruix, en el cor d'una cul­tura massa des­ne­rida.

L'altre, en Jaume Vall­corba, l'edi­tor amb qui ens vèiem, any rere any, a la Frank­fur­ter­buch­messe, i els dar­rers onze anys a Madrid, jo l'havia començat pre­sen­tant com a poeta, als cur­sos d'estiu de Rosa Sen­sat per a mes­tres. En Vall­cor­ba­plana –escri­via així el seu cognom– havia sabut con­nec­tar amb mes­tres savis com ara Martí de Riquer i ens ha aju­dat, i com!, a des­co­brir les apor­ta­ci­ons defi­ni­ti­ves de la lite­ra­tura en ale­many del segle XX, o dels Essais de Mon­taigne.

Quan ja havia tan­cat el comen­tari, em sobta la mort de Manuel Ser­rat Crespo, a qui conei­xia quan com­partíem pis, des d'asso­ci­a­ci­ons d'escrip­tors com­ple­mentàries, a la cin­quena planta de l'Ate­neu Bar­ce­lonès. El conei­xia també com a poeta, com a mag de la paraula –Maruyme, dia­rio de un viaje– o per les tra­duc­ci­ons de Daniel Pen­nac, Coc­teau, Le Clézio (i cinc-cents més) d'entre els quals em quedo amb Los can­tos de Mal­do­ror, de Lautréamont. Un Manuel que ja s'havia sal­vat un cop de la mort i que va ser l'altre jo de la per­sona que l'ha fet més sub­til, més mis­teriós, més entre­ma­liat, més homme revolté més “rebost de ros­tres, de sons, de mati­sos”, més pare, més refe­rent uni­ver­sal i síntesi de sen­si­bi­li­tats massa obli­da­des: em refe­reixo a la també escrip­tora, de Benín, Agnès Agbo­ton. Aquest Che­va­lier de l'Ordre des Pal­mes Académiques de França, ¿ha rebut els reco­nei­xe­ments i els honors que es mereix dels res­pon­sa­bles polítics de Bar­ce­lona i de Cata­lu­nya?