La columna
I ara tu, Serrat!
De tendències ben poc necrofíliques, no em puc estar, però, de fer cada any balanç de morts de les darreres setmanes, a l'hora del retorn o rentrée. Hauria volgut parlar in extenso de tres persones que han travessat la ratlla i que coneixia personalment. Peret, el clàssic de la rumba catalana, em resultava molt proper perquè fa molts anys que em sento fill adoptiu de Can Lluís, el restaurant que ara porta la família del Ferran i la Júlia, al carrer de la Cera. El Peret i la colla de gitanos del Raval eren una part dels enigmes màgics de la casa. Més tard, quan la notable escriptora sitgetana Cèlia Sànchez-Mústich –notable com a poeta i com a novel·lista– va escriure el retrat de Peret, tan farcit d'hores i hores de conversa de la neboda amb l'oncle, tots dos amb càrregues íntimes de melodies, vaig saber que Peret era molt més que una anècdota i sí un homenot de gruix, en el cor d'una cultura massa desnerida.
L'altre, en Jaume Vallcorba, l'editor amb qui ens vèiem, any rere any, a la Frankfurterbuchmesse, i els darrers onze anys a Madrid, jo l'havia començat presentant com a poeta, als cursos d'estiu de Rosa Sensat per a mestres. En Vallcorbaplana –escrivia així el seu cognom– havia sabut connectar amb mestres savis com ara Martí de Riquer i ens ha ajudat, i com!, a descobrir les aportacions definitives de la literatura en alemany del segle XX, o dels Essais de Montaigne.
Quan ja havia tancat el comentari, em sobta la mort de Manuel Serrat Crespo, a qui coneixia quan compartíem pis, des d'associacions d'escriptors complementàries, a la cinquena planta de l'Ateneu Barcelonès. El coneixia també com a poeta, com a mag de la paraula –Maruyme, diario de un viaje– o per les traduccions de Daniel Pennac, Cocteau, Le Clézio (i cinc-cents més) d'entre els quals em quedo amb Los cantos de Maldoror, de Lautréamont. Un Manuel que ja s'havia salvat un cop de la mort i que va ser l'altre jo de la persona que l'ha fet més subtil, més misteriós, més entremaliat, més homme revolté més “rebost de rostres, de sons, de matisos”, més pare, més referent universal i síntesi de sensibilitats massa oblidades: em refereixo a la també escriptora, de Benín, Agnès Agboton. Aquest Chevalier de l'Ordre des Palmes Académiques de França, ¿ha rebut els reconeixements i els honors que es mereix dels responsables polítics de Barcelona i de Catalunya?
