Cames ansioses

Aquest estiu vaig sen­tir una con­ferència de l'aven­tu­rer i empre­ne­dor de Sant Joan de les Aba­des­ses Albert Bosch. Bosch va expli­car com con­cep les seves aven­tu­res, que inclo­uen des d'haver pujat als cims més alts de cada con­ti­nent fins a haver anat cami­nant al Pol Sud o haver fet una marató a l'Ama­zo­nes. Va dir que cada pro­jecte reque­reix set ele­ments: dis­ci­plina, adap­tació a la incer­tesa, orga­nit­zació, finançament, gestió de ris­cos, un sen­tit d'equip i un objec­tiu que doni sen­tit a tot ple­gat. Bosch va pro­jec­tar fotos en Power­Point per il·lus­trar cada con­cepte: per a la dis­ci­plina, una foto d'ell cor­rent al desert, o per a la incer­tesa, una foto on sor­tia tra­ves­sant l'escletxa d'una gla­cera.

Al final, per donar una apli­cació relle­vant a la seva con­ferència, Bosch va dir que pro­po­sar-se rep­tes nous i tre­ba­llar per asso­lir-los cada vegada serà més impor­tant per adap­tar-nos al món incert i com­plex en què vivim. La filo­so­fia pràctica de Bosch, doncs, pro­por­ci­ona unes direc­trius per poder viure en el pre­sent i en el futur.

Però aquesta con­clusió conté dues pre­mis­ses pro­blemàtiques. En pri­mer lloc, no és evi­dent que el món sigui més com­plex avui que a la Grècia clàssica, per exem­ple. De fet, es pot afir­mar per­fec­ta­ment el con­trari. Si com­pa­rem els argu­ments de la tragèdia grega, que segons Aristòtil inclo­uen un canvi de for­tuna (la catàstrofe), la inversió d'un estat de coses (la peripècia) i un des­co­bri­ment (l'anagnòrisi), amb la com­ple­xi­tat nar­ra­tiva que per­me­ten fer el Power­Point, el blog, el Twit­ter o el docu­men­tal, ja es veu que les nar­ra­ti­ves domi­nants actu­als han sim­pli­fi­cat dràsti­ca­ment el món.

En segon lloc, fins i tot si accep­tem que el món és més incert i com­plex, d'això no se'n deriva necessària­ment que ens hàgim d'adap­tar a les noves cir­cumstàncies. També es pot afir­mar que el que s'ha de fer és pro­cu­rar reduir la incer­tesa o trans­for­mar les for­mes actu­als de com­ple­xi­tat. Aquí topem amb un fet sor­pre­nent, que és que, tot i l'enorme
ener­gia que tras­puen les pro­e­ses dels aven­tu­rers pro­fes­si­o­nals, la seva posició vers el món es pot inter­pre­tar com a pas­siva i no inter­ven­ci­o­nista. Els aven­tu­rers recor­ren el món, l'admi­ren i l'uti­lit­zen com a repte, un repte en què, si es vol, el propi cos es bar­reja amb la natu­ra­lesa, però en cap cas no es pro­po­sen de trans­for­mar-lo i actuar sobre ell.

Mal­grat aques­tes limi­ta­ci­ons ideològiques, però, la veri­tat és que les direc­trius de Bosch són útils i pràcti­ques. I ho són sobre­tot en el moment del procés cons­ti­tu­ent en què ens tro­bem. Ara que ha pas­sat l'eufòria ini­cial de pro­cla­mació de la lli­ber­tat i hem d'enca­rar la part més fei­xuga de ver­te­bració del nou estat, neces­si­tem més que mai la dis­ci­plina, la gestió i el sen­tit d'equip. Ara som en aque­lla etapa de l'aven­tura en què has fet una bona part del recor­re­gut i ja ni et passa pel cap tor­nar al camp base, però encara falta l'ascensió del tram final, quan veus el pic a davant teu, impo­nent.

Pot­ser aquest símil és una mica tòpic. Però com a mínim pot ser­vir perquè sapi­guem que, si de tant en tant ens fla­que­gen les cames, no és perquè tor­nem a ser el català ate­mo­rit d'abans que a l'hora de la veri­tat tot li tre­mo­lava. En rea­li­tat, la sen­sació esporàdica de fla­queig indica el con­trari. Ara les cames estan ansi­o­ses per dur a terme la res­pon­sa­bi­li­tat històrica que els hem enco­ma­nat i alhora saben que no poden fer cap pas en fals, ni córrer més del compte. Però pit i collons, mecàgum l'hòstia, que aquest cim el con­que­ri­rem segur.