Això d'en Mas

Men­tre el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat tres­cava més fresc que una cama-roja la premsa de la cor­neta i el tam­bor el feia gai­rebé mort. Dins un quiròfan i en una ope­ració a cor reben­tat. Ells són així. Les ganes els poden. Si algun entès sen­sat en allò que en diuen comu­ni­cació de mas­ses ana­litzés el cas català, podria escriure un trac­tat sobre la con­dició humana. Hi ha plu­ra­li­tat naci­o­nal a la premsa de Cata­lu­nya? Tanta com capçale­res i pro­pi­e­ta­ris. També entre peri­o­dis­tes. Més fins i tot que a la soci­e­tat. N'hi ha a la premsa de Madrid? Gens. Una y grande. Pel que fa a libre, en podem par­lar perquè en això hi ha més colors. Quants uni­o­nis­tes hi ha als platós cata­lans? Tants com tertúlies. Són majo­ria? No poden ser-ho, perquè no ho són soci­al­ment, però són més que la quota que els cor­res­pon­dria si tot fos qüestió de quo­tes. Quants inde­pen­den­tis­tes hi ha als platós espa­nyols? Cap. I no se'n parli més. I encara després acu­sen els mit­jans públics cata­lans de mani­pu­la­dors. Diu el mort al dego­llat: “Qui t'ha fet aquest forat?” El pro­blema, la gran des­pro­porció, és que tots els pro­gra­mes espa­nyols es poden veure a Cata­lu­nya i cap pro­grama català es pot veure a Espa­nya. I encara que així fos, no ser­vi­ria de res. No par­len cap altre idi­oma penin­su­lar que no sigui el seu. Men­tres­tant van veient fraus a l'Assem­blea, Mos­sos ensi­nis­trant-se en la guerra guer­re­jada i pre­si­dents que vol­drien veure morts ago­nit­zant. Com volen enten­dre la rea­li­tat? Ho volen? Només volen can­viar-la a trom­pa­des.