L'absent

Ahir, ningú va tro­bar a fal­tar el seu som­riure de “tran­quils, que tot va bé” i, encara menys, els seus tics. Con­fesso que si anys enrere m'hagues­sin dit que tin­dria pro­hi­bida l'entrada el timo­ner, el pagès, el ban­quer, el metge, el cafe­ter, l'home que ha acre­so­lat (en llen­guatge fran­quista) el dar­rer àtom de l'essència de l'home català, no m'ho hagués cre­gut. L'home que tot­hom hagués con­vi­dat a casa s'ha con­ver­tit en un Cèsar envol­tat de Bru­tus, en una víctima de les cir­cumstàncies per haver posat ros­tre i marc a un esta­fa­dor al lloc on es va inven­tar la pica­resca. El cas de la seva dona és encara més patètic. Del tea­tre de saló de tro­ba­des amb dones sor­ti­des de la per­ru­que­ria i l'“oi que m'ente­nen?” als esce­na­ris d'obres tan rea­lis­tes com la part del diàleg tan ordi­nari com aquell “vagin a la merda”. Vivim en temps extre­mats i ho són els judi­cis, i encara molt més els pre­ju­di­cis. Només el temps mati­sarà les llums i ombres d'un per­so­natge com Jordi Pujol. Ara per ara, del poble que li va ser tan fidel, només en pot espe­rar alguna auca i totes les bur­les ima­gi­na­bles en els pro­pers car­na­vals. Com a timo­ner, la seva tra­jectòria és plena de ziga-zagues, “una al bac i una al solei”, “el peix al cove”, “tots som un”, etc. Al Ripollès, una comarca que gràcies a les notícies d'aquest estiu ja més gent que sap que exis­teix, tenim amb el per­so­natge molts greu­ges, però també quel­com de posi­tiu.

De greu­ges, n'hi ha de ter­ri­bles, com ara la traïció del túnel de Toses, el retard a arre­glar les comu­ni­ca­ci­ons o no ser decla­rats com a zona d'urgent rein­dus­tri­a­lit­zació, en un lloc on història, cos­tums i caràcter van tan lli­gats a la indústria. Això pel que fa al bac. A la part del solei, hi ha l'adqui­sició per part de la Gene­ra­li­tat de la indústria més gran del Ripollès, l'antiga Farga Casa­nova, actual Com­forsa, que garan­teix un impor­tant nom­bre de llocs de tre­ball direc­tes i indi­rec­tes, i que va posar fi als con­flic­tes labo­rals que se'ls ana­ven de les mans i aquí pau i després glòria. També des del Ripollès se li deu que en el pri­mer govern de la Gene­ra­li­tat que va pre­si­dir acon­seguís evi­tar que una pode­rosa secta reli­gi­osa no tanqués amb clau i for­re­llat la vall de Núria per con­ver­tir-la en un magat­zem de cili­cis o de tro­ba­des espi­ri­tu­als i finan­ce­res. Ima­gino que les con­ver­ses entre la pode­rosa secta, el Bis­bat d'Urgell i la Gene­ra­li­tat no deu­rien ser fàcils. Dos pre­lats con­tra un esco­la­net. Tot i així, va acon­se­guir un con­tracte per cent anys perquè Núria segueixi sent de tot­hom. Tot ple­gat, només llums i ombres.