Gràcies, Catalunya!

Ningú m'ho ha encar­re­gat, però goso par­lar en nom d'aquells que són més o
menys de la meva edat i que durant mig segle hem seguit amb paciència i il·lusió aquest procés de recu­pe­ració de Cata­lu­nya, pel que fa a la seva iden­ti­tat i les ganes d'ésser lliure. Pot­ser encara hau­ria de reduir la meva repre­sen­tació i con­si­de­rar-me por­ta­veu només d'aquells que, nas­cuts o no fora d'aquí, mal­grat haver vis­cut sem­pre lluny, hem pro­cu­rat col·labo­rar tant com hem pogut.

Mal­grat que el meu cata­la­nisme és eixit d'un pòsit fami­liar, ja tenia més de vint anys quan, ara n'ha fet ja cin­quanta, vaig tre­pit­jar per pri­mera vegada la terra cata­lana. Eren temps en què el règim dic­ta­to­rial cele­brava “qua­tre dècades de pau”, que en rea­li­tat era una mena de pau dels sepul­cres... Pre­su­mia que Espa­nya era la “reserva moral d'Europa”, per venir a dir que les idees moder­nes que cor­rien arreu obrint les men­ta­li­tats i inci­tant a pen­sar, no hi tenien cabuda i eren fins i tot per­se­gui­des. Per tot arreu es manava par­lar el idi­oma del impe­rio i em va tocar fins i tot veure com dues noie­tes rebien un parell de bufe­ta­des d'uns poli­cies ves­tits de gris, que també les escri­das­sa­ren en ple car­rer Bal­mes, pel fet de par­lar en català.

Mal­grat tot vaig saber intuir la cata­la­ni­tat crei­xent i que la cul­tura cata­lana, mal­grat les enor­mes difi­cul­tats, s'anava refent a poc a poc. Recordo la il·lusió d'un com­pany de viatge quan a Ripoll va des­co­brir que la plaça es deia “Pom­peu Fabra” i “se'ls havia pas­sat” –així ho va dir– tot el rètol en català... És el mateix que, alguns anys després, quan ja començaven a sovin­te­jar les boti­gues també amb el seu nom en català, va tro­bar –també cap a Ripoll– aquell gran anunci: “Begui Coca­cola”. A mi em va entu­si­as­mar molt més que a ell, perquè vaig supo­sar que no era resul­tat de la vocació cata­la­nista dels fabri­cants sinó d'un acu­rat estudi de màrque­ting. També recordo el goig de veure la pel·lícula Com­panys, procés con­tra Cata­lu­nya i, és clar, el pri­mer par­tit de fut­bol amb locució cata­lana.

Cada viatge, fins i tot quan sovin­te­ja­ren, em per­me­tia des­co­brir alguns guanys incon­tro­ver­ti­bles: l'apa­rició de l'Avui aque­lla ino­bli­da­ble nit del 22 al 23 d'abril de 1976, mal­grat que a la tarda rebé una gar­ro­tada policíaca a la plaça Cata­lu­nya...

Ara que ho he anat recor­dant faig la gran com­pa­ració entre aquell país de l'any 1964 i aquest que tenim ara: penso en Arenys de Munt i les immen­ses mani­fes­ta­ci­ons que hi ha hagut després demos­trant al món que Cata­lu­nya podia dema­nar també el seu lloc i que ja n'hi havia prou de sot­me­ti­ment.

Des de la ter­rassa de casa meva, a Gua­da­la­jara, el pri­mer que vaig fer el pas­sat Onze de Setem­bre va ser emo­ci­o­nar-me fins a les llàgri­mes al veure en aquesta Bar­ce­lona, ara tan llu­mi­nosa, la immensa V que els cata­lans vàreu saber fer. No sé si era per la “victòria” o per la “votació”. Tant li fa! El cas és que no em vaig poder estar de dir: “Gràcies, Cata­lu­nya, per haver-me donat aquesta immensa satis­facció!”