Els espies

No hi ha pit­jor espia que un espia públic. Quan a un espia el coneix tanta gent que acaba essent públic, deixa de ser un espia perquè se li can­via el nom i perquè es con­ver­teix en el que en cas­tellà en diuen chi­vato i en català, espi­eta. Ja em sap greu, però em sem­bla que tots nosal­tres hem cone­gut molts més xiva­tos que no espi­e­tes. I també hem cone­gut pocs espies. Fins ara jo n'havia cone­gut un. Per ser exacte, però, hau­ria de dir mig. Es deia Domi­nico Salvo, tot­hom li deia Lux i feia de fotògraf a la Bis­bal quan jo vaig néixer. En Lux i jo vam coin­ci­dir en aquesta vida més aviat poc. Ell ja anava ple­gant veles quan jo tot just si posava el meu pri­mer bas­ti­ment. Diuen que par­lava una llen­gua pròpia, una bar­reja de català i italià com­pren­si­ble fins i tot per al pit­jor dels mono­lingües de la Cons­ti­tució eterna. A la Bis­bal de fa anys se sabia que, de jove, en Lux havia estat espia d'en Mus­so­lini, que gens sor­pre­nent­ment havia tro­bat un bon refugi a l'Espa­nya fran­quista i que havia apro­fi­tat els seus conei­xe­ments fotogràfics per con­ver­tir-se en el que encara en els anys cin­quanta o sei­xanta en deien un retra­tista. I era simpàtic i ho feia bé. I segu­ra­ment durant un temps va com­pa­gi­nar les dues fei­nes. Què volien que fes si la plu­ri­o­cu­pació és una posterma que ja ve de la post­guerra? Diu­menge pas­sat, però, un diari va fer-me notar que havia vist, més que no pas cone­gut, un segon espia. Es deia Josep Pla, vivia tres pobles més enllà del meu i, pot­ser perquè no sabia fer fotos, aca­bada la seva etapa d'espia va con­ti­nuar essent escrip­tor. Jo em penso que, com a espia, en Pla era de segona. Qui podria enviar a espiar un home tan cone­gut com ell? Jo no sé si va ser casual que aquell mateix dia, també en aquell mateix diari, se'ns fes saber que una dona havia estat sis anys inves­ti­gant de què havia tre­ba­llat el seu avi, després que una peri­o­dista d'El Temps li fes enten­dre que havia estat espia i no diplomàtic com pen­sava ella. De molta més volada que no en Lux o en Pla. L'avi d'aque­lla dona es va dir Pedro Urraca. Va ser el que va dete­nir el pre­si­dent Com­panys, qui va inter­ro­gar-lo amb l'ajuda de la Ges­tapo i qui el va dur a aquesta banda dels Piri­neus perquè l'afu­se­lles­sin. La seva néta diu que només va veure'l un cop, quan ella ja tenia divuit anys. Lla­vors l'espia de l'Urraca ja era cec. S'ima­gi­nen un espia cec? Escrip­tor o retra­tista encara, perquè són ofi­cis que tenen molt a veure amb la vida. Però cec! Sí. I tre­ba­llava per a aquells que ara ens volen fer creure que els nazis són sem­pre els altres.