Opinió

No m'agraden els taurons

A Madrid es deia que hi havia dos tipus de banquers: els Botines i els ‘botones'

Emi­lio Botín era un tauró. L'expressió és anglo­sa­xona –shark– i s'aplica als finan­cers pre­da­dors, força abun­dants a Wall Street i a Europa. El seu banc és massa gran per poder dei­xar-lo caure –too big to fail– i el seu poder econòmic li donava un gran poder polític, manés qui manés. Es poden escriure dues bio­gra­fies d'Emi­lio Botín. Una que el posa en un altar i el pre­senta com un gran ban­quer: tots els fets són certs. L'altra bio­gra­fia recull els aspec­tes tèrbols del per­so­natge; els fets expli­cats també són certs. Com que, amb motiu de la seva mort, hi ha hagut pàgines i pàgines dedi­ca­des a la vida de sant Emi­lio, expli­caré alguna de les històries dis­cu­ti­bles. Que consti que la meva infor­mació ha estat publi­cada en els mit­jans de comu­ni­cació. Però es con­si­dera poc cor­recta recor­dar-la en els moments més tris­tos, tot i que els fets són els que són.

Si retro­ce­dim en el temps, fa tan sols tres anys, un fun­ci­o­nari de la filial suïssa del HSBC –un gran banc britànic– va donar una llarga llista de cli­ents, entre els quals hi havia 900 mili­ons d'euros que per­ta­nyien a la família Botín: a Emi­lio, el seu germà Jaime i els deu fills dels dos. Els diners no esta­ven decla­rats a Hisenda. Quan els Botín van saber que apa­rei­xien a la llista, van regu­la­rit­zar aquest patri­moni amb l'Agència Tri­butària, a la qual van pagar 200 mili­ons d'euros. Emi­lio Botín va expli­car que els diners eren herència del seu pare, Emi­lio Botín-Sanz de Sau­tu­ola y López, que els va treure d'Espa­nya quan va escla­tar la Guerra Civil, el 1936. Es va obrir un pro­ce­di­ment judi­cial, però l'Audi­en­cia Naci­o­nal va arxi­var el cas el maig del 2012.

Segueixo fent marxa enrere en els pro­ble­mes judi­ci­als del pri­mer ban­quer de l'Estat. El Banc de San­tan­der es va fusi­o­nar amb el BCH –Banco Cen­tral His­pa­no­a­me­ri­cano–. El resul­tat va ser l'actual BSCH amb dos pre­si­dents, Emi­lio Botín i José M. Amusátegui, i un con­se­ller dele­gat, Ángel Corcóste­gui. Això sig­ni­fi­cava un poder com­par­tit al banc, una solució que no interes­sava gens al pri­mer. Amusátegui va accep­tar una jubi­lació per 43,5 mili­ons d'euros i Corcóste­gui, una per 108 mili­ons. Estic par­lant dels anys 2001 i 2002. Alguns acci­o­nis­tes van pre­sen­tar una denúncia per unes indem­nit­za­ci­ons exces­si­ves. L'afer va arri­bar al Tri­bu­nal Suprem, que va absol­dre Don Emi­lio el 2006, tot i con­si­de­rar que no eren ètiques i sí, en canvi, repug­nants soci­al­ment (sic).

El ter­cer pro­ce­di­ment judi­cial con­tra Don Emi­lio va ser el de les ces­si­ons de crèdit. El seu banc venia un paquet de crèdits a ter­cers, que eren uns des­co­ne­guts per a l'Agència Tri­butària. Ini­ci­al­ment, eren 45.000 ope­ra­ci­ons. L'Audi­en­cia Naci­o­nal el va impu­tar el 2003 com a col·labo­ra­dor neces­sari en 38 delic­tes de frau fis­cal. El San­tan­der va exi­gir la regu­la­rit­zació tri­butària als titu­lars i s'acabà l'afer. A Madrid es deia que hi havia dues clas­ses de ban­quers: els Boti­nes –la família– i els “boto­nes”, tots els altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia