Gent del barri (del Raval)

La pro­li­fe­ració de la pros­ti­tució al Raval i la denúncia del fet als mit­jans de comu­ni­cació té alte­rat l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Com que els mit­jans han cons­ta­tat la situ­ació (de fet, la part més visi­ble­ment escan­da­losa del pro­blema, però només una part), ara Hereu també ha de fer com si se n'adonés. Si hi ha hagut un aug­ment de la pros­ti­tució, és que hi ha demanda; no només de gui­ris de preus reben­tats i turisme sexual, sinó també del col·lec­tiu d'immi­grants sense pare­lla i dels mar­gi­nats del barri, a part dels vici­o­sos habi­tu­als, és clar. El pro­blema, però, no es pot des­lli­gar de la degra­dació social. Fa cinc anys que hi passo la jor­nada labo­ral cada dia i només s'ha de fer que cami­nar pel car­rer i tenir els ulls oberts per veure el que l'Ajun­ta­ment no vol veure: brutícia, per­so­nes amb evi­dents símpto­mes de dro­go­ad­dicció o alco­ho­lisme, sovint esti­rats a terra sense conei­xe­ment, gent gran reme­nant en pape­re­res i con­te­ni­dors d'escom­bra­ries, dis­cus­si­ons i bara­lles contínues, roba­to­ris, bici­cle­tes cir­cu­lant per les vore­res (com a tota la ciu­tat)... Als que no volen veure més enllà, només els fa mal als ulls. A la gent que en té, li fa mal al cor. És nor­mal que els veïns i els comer­ci­ants dema­nin més poli­cia, perquè és el que es demana quan es veu que no hi ha volun­tat d'inter­ve­nir a fons en la situ­ació. De cinc anys cap aquí, que són els que puc tes­ti­mo­niar, la degra­dació és cons­tant. S'havia maqui­llat amb ope­ra­ci­ons urbanísti­ques que van acla­rir una mica el barri i que pre­te­nien por­tar-hi gent guapa per ren­tar-ne la imatge. L'orde­nança de civisme va ser un pedaç cínic (no cívic) a un pro­blema de fons. Però la rea­li­tat ha tor­nat a sor­tir a la superfície: el pro­blema és social, sani­tari i de tenir un veri­ta­ble pro­jecte de ciu­tat. El Raval, però també la ciu­tat en gene­ral, s'ha esca­pat de les mans de l'Ajun­ta­ment. L'han vol­guda per ense­nyar als turis­tes i s'han obli­dat dels que hi vivim, i dels que hi mal­vi­uen. Dels que tenim feina i casa, rai. Però els que no tenen ni feina, ni mit­jans, ni casa digna, ni família, ni edu­cació ni consciència cívica... És clar que, d'això últim, tam­poc no en sobra als llocs de res­pon­sa­bi­li­tat.