Poder polític i poder popular

La força del poder popu­lar va por­tar al car­rer més d'un milió de per­so­nes el 2012 i més d'un milió i mig a la Via Cata­lana el 2013. Després d'aque­lles extra­or­dinàries mani­fes­ta­ci­ons cíviques, a les quals s'afe­geix la més mas­siva i vic­to­ri­osa del pas­sat Onze de Setem­bre, l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC) ha esde­vin­gut l'estruc­tura de base democràtica més repre­sen­ta­tiva de la volun­tat dels que defen­sem un estat propi. I ho està fent a par­tir d'una exem­plar estruc­tura popu­lar, unitària i trans­ver­sal.

Quan s'arribi, però, al final del viatge (pro­ba­ble­ment una decla­ració uni­la­te­ral) serà el nou poder polític que esde­vindrà l'exe­cu­tor de la sobi­ra­nia popu­lar. Ara bé, el poder polític tra­di­ci­o­nal, tal com l'hem here­tat de la tran­sició, sem­pre s'ha mal­fiat de les pla­ta­for­mes popu­lars o demòtiques. Aquesta des­con­fiança explica que es forcés la dis­so­lució de l'Assem­blea de Cata­lu­nya, fun­dada el 7 de novem­bre de 1971 a l'església de Sant Agustí de Bar­ce­lona; que s'apagués la flama de Marxa per la Lli­ber­tat (“Poble català, posa't a cami­nar!”) el 1976 impul­sada per Lluís Maria Xiri­nacs; que hagués llan­guit la Crida a la soli­da­ri­tat lide­rada per Àngel Colom havent-se ini­ciat amb èxit popu­lar; que no anes­sin més lluny les Con­ven­ci­ons per la Inde­pendència Naci­o­nal el 1987 pro­mo­gu­des per mossèn Josep Dal­mau i que tam­poc fruc­ti­fiqués l'Assem­blea Unitària per a l'Auto­de­ter­mi­nació, que esde­vin­dria Assem­blea d'Uni­tat Popu­lar, dina­mit­zada per Eva i Blanca Serra, entre altres patri­o­tes.

Abans que es cons­tituís l'ANC, doncs, s'havien produït a Cata­lu­nya orga­nit­za­ci­ons popu­lars i de base que rei­vin­di­ca­ven el dret a l'auto­de­ter­mi­nació. Però els par­tits polítics cata­la­nis­tes no les van dei­xar pros­pe­rar. Va ser un error que va endar­re­rir el procés de cons­ci­en­ci­ació de la població.

“El poder polític (que és legis­la­tiu, judi­cial i exe­cu­tiu) i el poder popu­lar són dos poders de natura dife­rent, que tre­ba­llen en plans dis­tints i que es com­ple­men­ten. El poder popu­lar fis­ca­litza i esti­mula la tasca del poder polític, encara que això pugui des­a­gra­dar als polítics”, va escriure Xiri­nacs (Mundo Dia­rio, 20/7/1977. Recull fet pel seu biògraf Lluís Bus­quets i Gra­bu­losa).

Efec­ti­va­ment, en un moment històric com el que vivim, carac­te­rit­zat per una demanda gene­ra­lit­zada de demo­cra­tit­zació de les estruc­tu­res de poder, no tin­dria cap sen­tit que la nos­tra ANC –l'orga­nit­zació més impor­tant del país per la seva capa­ci­tat de con­vo­catòria i pels milers d'asso­ci­ats i sim­pa­tit­zants que hi con­fiem– acabés des­feta com aque­lla Assem­blea de Cata­lu­nya.

En la decla­ració de la Con­ferència Naci­o­nal per l'Estat propi, cele­brada al Palau de Con­gres­sos el 30 d'abril de 2011, es diu que l'ANC es “dis­soldrà quan s'hau­ran acon­se­guit els objec­tius naci­o­nals damunt defi­nits”. És a dir: quan la cons­trucció d'un estat de dret, democràtic i social sigui un fet; quan hàgim acce­dit a la inde­pendència exer­cint el dret d'auto­de­ter­mi­nació reco­ne­gut i pro­cla­mat pels Pac­tes Inter­na­ci­o­nals dels Drets Humans de les Naci­ons Uni­des del 1966, i, final­ment, que la UE i les Naci­ons Uni­des reco­ne­guin el nos­tre estat.

Crec, sin­ce­ra­ment, que aquesta reso­lució s'hau­ria de recon­si­de­rar. Si volem rege­ne­rar la democràcia i dis­po­sar d'unes estruc­tu­res d'estat moder­nes (no cor­rup­tes) que res­pon­guin a les exigències dels nous movi­ments soci­als caldrà que l'ANC con­tinuï exis­tint; per esde­ve­nir la garan­tia d'una democràcia de qua­li­tat, vigi­lant i fis­ca­lit­zant la tasca de govern del nou estat i dels par­tits que siguin cri­dats a gover­nar-lo.

Si asso­lim l'Estat propi la res publica no ha d'estar mai més per damunt de la volun­tat popu­lar. Per a Xiri­nacs, en l'arbre d'una veri­ta­ble democràcia, el poder popu­lar és a l'arrel i el polític a la capçada i ha de cir­cu­lar saba entre un i altre. Aquesta és una qüestió cab­dal a con­si­de­rar en el debat sobre el model de “país que volem”.