‘El crac'

Dece­but amb El crac ? Espe­ra­ves Plats bruts en versió adulta. Dei­xant de banda que Joel Joan és molt bo fent de Joel Joan (impa­ga­ble el monòleg, moment inter­pre­ta­tiu de Mora­gues), el mèrit d'El crac és l'aposta pel risc, per fer una sèrie que no sem­pre cal eti­que­tar i que fa molt més que auto­paròdia i autocrítica del món de la cul­tura; dis­para. Per exem­ple, quan Joan diu allò d'“en aquest país la cosa va així, com més rara sigui la merda que facis més diners et donen; l'impor­tant és que et pen­gin l'eti­queta d'autor, i, en canvi, a gent amb tra­jectòria, amb hores de ficció, amb audiències bru­tals, se'ls nin­gu­neja...” Si el que fa El crac ho fan els ame­ri­cans, ho aplau­dim amb super­la­tius; quan ho fem aquí, ho aplau­dim amb dimi­nu­tiu.