Drets? Tots a cent

I no cent euros, sinó, com abans, en pes­se­tes. Cada dret el salda el govern dels emi­nents Rajoy, Mar­ga­llo, Wert, Cos­pe­dal o Jorge (s'entén Fernández) per setanta cèntims d'euro. Si convé per a les exigències elec­to­rals, amb ofer­tes i rebai­xes: “Com­pri mitja dot­zena de drets i n'hi rega­lem dos més de pro­pina.”

Qui t'ho ha dit això? Els dia­ris de dis­sabte pas­sat, 27 de setem­bre de 2014, a les cròniques sobre el viatge del pre­si­dent Rajoy a la Xina de Xi Jin­ping. Balanç: satis­facció dels man­da­ta­ris perquè España, uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal, havia fet xixina de la llei de justícia uni­ver­sal. Per cert: males veus em diuen que el viatge de Rajoy i seguici el van pagar els 53 nar­co­tra­fi­cants que l'Audi­en­cia Naci­o­nal havia hagut de dei­xar lliu­res “per impe­ra­tius legals”. No ho crec pas, valga'm Déu!

Recordo la visita que el dalai-lama ens va fer al Par­la­ment de Cata­lu­nya i el sen­tit de la seva defensa dels drets mal­me­sos del seu poble. No seria bo repro­duir els tex­tos que dei­xen constància d'aque­lla visita i dels com­pro­mi­sos d'amis­tat de Cata­lu­nya?

Els ho comento als amics madri­lenys: si fóssim xine­sos –no de Hong Kong– tindríem els cata­lans tants impe­di­ments per cele­brar una sim­ple con­sulta? O és que el PP vol per a l'Estat espa­nyol les limi­ta­ci­ons a les lli­ber­tats adqui­ri­des de què gau­deix (¿?) la Xina de Xi?

Deia la cançó que “ni se com­pra ni se vende el cariño ver­da­dero”... Ep! Lle­vat del cas en què t'empari una majo­ria par­la­mentària abso­luta.