On som?

M'ima­gino que hi haurà qui se senti molt segur en la com­plexa situ­ació que estem vivint a Cata­lu­nya, però no és el meu cas. Són tants els angles i les pers­pec­ti­ves que s'hi acu­mu­len que tot menys clar se'm fa pre­dir un futur o qua­li­fi­car el pre­sent, menys encara jut­jar frívola­ment les posi­ci­ons que de mica en mica es per­fi­len en el mapa polític. Veiem com, i això sí era pre­vi­si­ble, es van tan­cant les por­tes que sem­bla­ven ober­tes fins fa poc entorn a la pos­si­bi­li­tat de cele­brar una con­sulta el 9-N, perquè a hores d'ara, i si el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal no aixeca a temps la sus­pensió de la llei i del decret de con­vo­catòria que li dona­ven cober­tura, l'única que roman oberta és la deso­bediència civil, amb incer­tes con­seqüències indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves i amb posi­ci­ons ideològiques més o menys iden­ti­fi­ca­bles al dar­rere.

Tot­hom sap a aques­tes altu­res dels esde­ve­ni­ments que quan el Tri­bu­nal ha dit que els efec­tes es sus­pe­nen per a les parts, però també per als ter­cers, està dient que ningú pot fer actes de col·labo­ració a la logística de la con­sulta, sal­vant sem­pre, com serà men­tre la llei Fernández Díaz de segu­re­tat no vegi la llum, el dret a mani­fes­tar la dis­con­for­mi­tat amb les deci­si­ons pre­ses. És sabent tot això que el pre­si­dent del Con­sell per a la Tran­sició, Car­les Viver, ja ha dit que creu més acon­se­lla­ble anar a les elec­ci­ons anti­ci­pa­des que con­vo­car una con­sulta amb les nor­mes jurídiques sus­pe­ses.

Com­plir la llei no sig­ni­fica com­par­tir el seu man­dat. Aquesta mena d'esqui­zofrènia con­cep­tual es fa encara més com­pli­cada d'accep­tar quan el grau d'accep­tació dels seus con­tin­guts és, com suc­ce­eix en el pre­sent a Cata­lu­nya, tan escàs i feble. La distància abis­mal rau en el dife­rent parer sobre quin sigui el sub­jecte jurídic o, si més no, polític, amb capa­ci­tat d'expres­sar la volun­tat de canvi en els com­pro­mi­sos legals pre­es­ta­blerts; de la mateixa manera que Cata­lu­nya nega­ria a un muni­cipi capa­ci­tat per auto­de­ter­mi­nar-se política­ment res­pecte del con­junt, així Espa­nya es com­porta pel que fa al que con­si­dera, i jurídica­ment així és, una part seva, Cata­lu­nya. No és estrany, per tant, que Rajoy hagi dit que no pot (tam­poc volia) per­me­tre que una part pugui ni opi­nar sobre el que even­tu­al­ment seria un canvi en l'esta­tus del con­junt.

Però la lle­tra de la llei ho aguanta tot fins que la rea­li­tat la des­borda, i és en aquesta franja plena de gri­sos i con­tra­dic­ci­ons, fron­tera entre les lleis més altes i la rea­li­tat de la qual beuen, on ens tro­bem ara, i per això les úniques pre­vi­si­ons que exis­tei­xen es fan més des del volun­ta­risme i la par­ci­a­li­tat que des de la raó i l'anàlisi objec­tiva de les emo­ci­ons que hi juguen. És en aquest temps i per això extra­or­dinària­ment impor­tant la gestió de tot allò no raci­o­nal, que és molt.

L'enfron­ta­ment de posi­ci­ons, amb la pressió dels res­pec­tius hoo­li­gans, ha per­so­na­lit­zat la pugna entre les deci­si­ons par­la­mentàries cata­la­nes i les paral·leles pre­ses a les Corts en els pre­si­dents Rajoy i Mas, i sem­bla que aquesta soci­e­tat nos­tra, que ja sols con­serva llui­tes espor­ti­ves, neces­siti un espec­ta­cle per dis­traure una situ­ació per­so­nal i social, econòmica però també moral, de tot punt lamen­ta­ble. És cert que els dos con­ten­dents s'hi juguen molt, des del punt de vista del par­tit al qual per­ta­nyen i llur even­tual victòria en les pro­pe­res con­te­ses elec­to­rals, i des del punt de vista indi­vi­dual en tant a car­rera política. Però molt més s'hi juga la comu­ni­tat, si s'empara en els pro­pis drets per obli­dar o negar les res­pon­sa­bi­li­tats, entre altres no usur­par el paper que tan fei­xu­ga­ment vam ser capaços d'ator­gar a la democràcia repre­sen­ta­tiva. A ella cor­res­pon saber on som ara, i la sanció per l'incom­pli­ment, les pro­pe­res elec­ci­ons, siguin o no “ple­bis­citàries”.