Poca tropa

Hi havien insis­tit tant com havien pogut: “Soci­e­tat Civil Cata­lana espera aple­gar milers de cata­lans a Bar­ce­lona.” No en cal­dria una altra. Con­vo­car milers de per­so­nes està a l'abast de qual­se­vol causa, bona o dolenta. Ahir eren jus­ta­ment uns milers. Se n'han sor­tit. Però “milers de cata­lans” no són gai­res. Sobre­tot si es com­pa­ren amb els “altres milers” que omplen els car­rers con­vo­cats per l'Assem­blea i per Òmnium. O amb la “majo­ria silen­ci­osa” d'Alícia Sánchez-Camacho. “Milers de cata­lans” són ben poca cosa. I ahir eren, com sem­pre, migrada tropa. Més ofi­ci­als que sol­da­desca. Perquè els par­ti­da­ris de la uni­tat amb Espa­nya a Cata­lu­nya se sen­ten poc alte­rats. Molt menys alte­rats que els que defen­sen que Cata­lu­nya trobi la vida al marge d'Espa­nya. La coïssor naci­o­nal espa­nyola afecta pocs cata­lans. No s'hi veien ahir gai­res ban­de­res espa­nyo­les, tam­poc, a Bar­ce­lona. Mil vega­des menys que les este­la­des que aguan­ten obs­ti­na­des als bal­cons. Els entu­si­as­tes que s'hi van acos­tar ahir des de Madrid, Sara­gossa o València, en ale­gre expe­dició patriòtica, van tro­bar una ciu­tat indi­fe­rent o hos­til. Ara, és veri­tat que per sumar adhe­si­ons de manera defi­ni­tiva i indis­cu­ti­ble cal espe­rar a les elec­ci­ons. I el bàndol naci­o­nal espa­nyol haurà de fer front a una desgràcia impre­vista. La part d'elec­tors que fins ara votava Ciu­ta­dans més inqui­ets per la cor­rupció que per la secessió es podrien decan­tar per Pode­mos, que diuen
que cal omplir Cata­lu­nya d'urnes
el 9 de novem­bre.
Encara seran menys.