Can Pitolet

Així que vaig anar tra­ient el nas em vaig creure que el dia que fotes­sin fora el dic­ta­dor Primo de Rivera lli­garíem els gos­sos amb llon­ga­nis­ses. I de què, moreno. Tinguérem república de tra­ba­ja­do­res de todas cla­ses espe­rant lli­ber­tat i justícia, men­tre per aquí casa somiàvem un esta­tut i ens van cla­var una llufa.

Dèiem que allò era una casa de bar­rets. Però fent de poli­cia mili­tar vaig saber que en les aitals cases hi havia més dis­ci­plina con­ven­tual que cons­ti­tu­ci­o­nal.

Fos com fos, va venir el Franco, fins i tot amb la poli enge­gada i un espia que tenia ficat a casa, aque­lla fou una època glo­ri­osa a gar­ro­tada i fot-li, somiàvem un país on hi poguéssim viure i els cata­lans esperàvem poder-hi res­pi­rar. Ja vàrem tro­bar-nos-ho, el nou esta­tut fou una altra llufa.

I ara hem arri­bat a uns extrems que ni el més pes­si­mista dels àugurs hau­ria pogut somiar mai. Ara si fos en ter­mes mili­tars tor­naríem a dir que el país és una casa de bar­rets, però a la tele­visió ens ha sor­tit una senyora madame on a casa seva hi ha un govern seriós. Dei­xem-ho.

Mai m'hau­ria ima­gi­nat arri­bar on hem arri­bat. Un senyor que gua­nya tres mili­ons a l'any encara fa tram­pes perquè li paguem tots ple­gats les esco­pi­nyes i el ver­mut, men­tre el jutge amb una calma democràtica exem­plar s'ho està estu­di­ant i els per­so­nat­ges con­ti­nuen al car­rer, al Pujol li enge­guen els gos­sos. Ver­go­nya a ven­dre.

Només de pen­sar en aquell gobi­erno i les seves gru­tes secre­tes de mis­te­ris i mis­te­ri­o­sos m'entren en un món sur­re­a­lista en el qual, men­tre estic dic­tant, els lli­bres que tinc als nas­sos se'n foten de mi i sem­bla que ballin la Ver­bena de la Paloma.

Us asse­guro que em reca de dir-ho, però és un fet que encara que no tin­gui remei no ens podem ama­gar. Madrid no ser­veix per capi­tal d'un país. Ho tenia tot per demos­trar sen­deri i com­prensió fins i tot pels maleïts cata­lans per posar pau en aquesta malau­rada península. No sé què hi puc fer. Només una cosa. Que la ver­go­nya no se'm mengi les espe­ran­ces ter­re­nals, perquè el Pare­nos­tre i la Mare de Déu em que­den intac­tes.