Samfaina!

De les ver­du­res, el pebrot, l'albergínia, el car­bassó i la ceba, tallats petits i fre­gits len­ta­ment, esde­ve­nen sam­faina, de gust incon­fu­si­ble. Si amb paciència hom en separa els ingre­di­ents, cada un té el seu gust pecu­liar. Passa el mateix amb els incan­sa­bles llui­ta­dors per la inde­pendència, els quals, can­sats i aver­go­nyits per les deso­ri­en­ta­des actu­a­ci­ons par­ti­dis­tes, dub­ten entre seguir o espe­rar temps més favo­ra­bles.

En els moments actu­als acce­dei­xen molts joves del tot inex­perts política­ment, que es diver­tei­xen a les con­cen­tra­ci­ons de les dia­des o cri­des esgri­mint senye­res i pan­car­tes i can­tant him­nes a tota veu, seguint la con­signa d'impres­si­o­nar el govern de Madrid amb pacífiques i entu­si­as­tes mul­ti­tuds. Els gover­nants del poder cen­tral no cap­ten o no volen cap­tar l'espe­rit genètic del cata­la­nisme. Dir que no ens ente­nen no res­pon a la ver­ta­dera situ­ació. Sem­pre hi ha hagut alguns polítics intel·ligents als governs de Madrid, pre­pa­rats per parar les enves­ti­des: aquests són els peri­llo­sos i no els que par­len sense dir res.

Les pri­me­res dècades del post­fran­quisme, l'estat de les auto­no­mies ha estat la burla més gran que Cata­lu­nya ha sofert. El més o menys estat fede­ral que ens volien ven­dre s'assem­bla a aquests com uns ous i unes cas­ta­nyes. Conec inte­ri­o­ri­tats de l'estat de Bavi­era, d'Ale­ma­nya, i el trac­tat fede­ral dels lands i el govern, lla­vors a Bonn. Res d'estan­dar­dit­zació, excep­tu­ant Defensa, Comu­ni­ca­ci­ons, Justícia —d'últim nivell—, Medi Ambi­ent i Banc Fede­ral. Enlloc se sen­ten laments o pre­sump­ci­ons. La diferència envers nosal­tres és gran: ells, siguin on siguin i mani qui mani, són sola­ment ale­manys.

La mena de sam­faina de colors que ha moti­vat la lide­rada idea d'acon­se­guir una votació mul­ti­tu­dinària amb la con­sulta, impres­si­o­nar el govern cen­tral i inten­tar pas­sar a un nivell supe­rior –d'alli­be­ració, per què no?–, recol­zats per una unió entre par­tits, ins­ti­tu­ci­ons i el poble conduït sense enganys, ha fallat! Avui, diu­menge 19 d'octu­bre, regna el des­con­cert entre els líders de la gesta i els asso­ci­ats, qui­nes ina­ca­ba­bles decla­ra­ci­ons, sovint incom­pren­si­bles i en abso­lut en línia amb el fi esta­blert. Alguns pen­sen sola­ment qui gover­narà i com es pro­ce­dirà per fer la llista del pri­mer govern d'uni­tat entre totes les for­ces polítiques. El conte de la lec­hera; res millor per com­pa­rar amb els que par­len de demà pas­sat i no saben on són avui. Mas i els seus addic­tes deuen estar des­fets. El joc d'ara hi sóc ara no hi sóc deu ésser des­es­pe­rant. Ell lluita cer­cant noves dre­ce­res men­tre que els pre­sump­tes nous gover­nants s'entre­te­nen amb el menú del dinar de la victòria.

Després de lamen­tar-ho, m'agra­da­ria poder apor­tar idees útils, poc pru­dent amb l'enre­ves­sat i no com­plert pacte de par­tits. Una petició, si hi cap: sóc vell i el meu horitzó és curt i en arri­bar l'hora m'agra­da­ria repo­sar defi­ni­ti­va­ment en terra cata­lana. És massa?