Serà possible

Ahir va ser un altre gran dia per a la història de Cata­lu­nya. El poble ha reconduït el procés. L'estratègia és la deter­mi­nació i la uni­tat. I ha fet cadu­car la bata­lla par­ti­dista en un temps rècord. Si els esde­ve­ni­ments dels dies ante­ri­ors es mesu­res­sin en ter­mes d'estratègica política i de par­tit, CDC va pas­sar la mà per la cara a la resta de par­tits que for­ma­ven el gerro de por­ce­llana fina del con­sens per la con­sulta. No només ha ofert una alter­na­tiva trans­ver­sal­ment engres­ca­dora per man­te­nir viu el caliu del procés, sinó que ha posat en evidència la falta d'alter­na­ti­ves via­bles dels altres par­tits. Un cop Mas va pro­po­sar la con­sulta de cara a la gale­ria pel 9-N, va con­nec­tar amb els cata­lans que fa temps que només espe­ren sen­tit comú dels seus repre­sen­tants polítics. També era estratègia, és cert, però era, és, la bona. ERC va voler man­te­nir la seva postura ofi­cial de votar la con­sulta sus­pesa, però molts dels seus votants ja havien fet el procés men­tal de dir: “Bé, aquesta nova no és la con­sulta que volíem, però l'hem de con­ver­tir en un acte mas­siu de rei­vin­di­cació i ja farem elec­ci­ons ple­bis­citàries.” El par­tit va haver d'anar a remolc. Dins d'ERC hi ha qui ha vol­gut lide­rar el procés enfi­lant-se sobre les enques­tes elec­to­rals. Política­ment, Mas ha fet saber a ERC que les enques­tes poden anun­ciar el que sigui, però qui té 50 dipu­tats i lidera el procés és ell. I ha avançat per la dreta els estra­tegs d'ERC.

El cas d'ICV és dife­rent. A Her­rera li ha anat bé aga­far-se a la pri­mera esquerda per fugir cor­rent d'una con­sulta que l'inco­mo­dava molt perquè havia de dema­nar el vot per la pro­posta més des­cafeïnada i inde­fi­nida. I cul­par CiU de tots els mals sem­pre és un recurs que ven bé el seu pro­ducte. Ell diu que no anirà a votar el 9-N, però molts votants d'ICV hi ani­ran, cosa que evi­den­cia la difi­cul­tat per aglu­ti­nat el seu elec­to­rat per la inca­pa­ci­tat d'esta­blir una postura homogènia que qua­dri amb cap on va el país i la seva gent.

Les CUP, en canvi, van ser els més con­seqüents. Eren els que havien assu­mit més con­tra­dic­ci­ons en favor del con­sens, però tot i que es va tren­car van apun­tar-se a la votació rei­vin­di­ca­tiva del 9-N. Sens dubte, són els que tenen més con­tacte amb la gent, i actuen en con­seqüència.

Però no es trac­tava de
mesu­rar-ho en ter­mes d'estratègia par­ti­dista, sinó d'estratègia col·lec­tiva de país. Per això fal­tava veure com posa­ven ciment a la por­ce­llana l'Assem­blea i Òmnium. Ho han fet, amb sen­tit comú i deter­mi­nació. “Tot està per fer, i tot és pos­si­ble.” Serà pos­si­ble.