Opinió

Meditació a cal barber

Els barbers, per entretenir les llargues hores de feina a peu dret, són (o eren), de natural, garlaires

M'havia de fer una foto de car­net per a la reno­vació d'un docu­ment. Jo em pen­sava que això de les fotos de car­net ja era una anti­ga­lla, però es veu que no, que encara se n'han de fer algu­nes. Em va venir al cap aque­lla quar­teta de Les Deca­pi­ta­ci­ons de Pere Quart, que, sota l'epígraf Foto de pas­sa­port, diu: “Un ins­tant dins la cabina / he posat cara de festa / perquè em ser­vis­sin la testa / damunt plat de car­to­lina.” I vaig pen­sar en tots aquells foto­ma­tons (no puc sinó fer ser­vir la gràfica paraula cas­te­llana, per bàrbara que sigui) que, fa un parell de dècades, et tro­ba­ves, aquí i allà, a les ciu­tats. ¿Què se'n deu haver fet? Passa com amb les cabi­nes telefòniques: entre els mòbils per­so­nals i els locu­to­ris col·lec­tius, no crec que tin­guin gai­res bene­fi­cis. I les que encara que­den, com els foto­ma­tons, ara fan una pèssima impressió: com si espe­res­sin que algú tingués la mise­ricòrdia de des­man­te­llar-les.

He escrit “al bar­ber”, però hi hau­ria d'haver posat “a la per­ru­que­ria”. Pot­ser m'ha traït el record d'aque­lla història esplèndida, tan ben escrita, tan plena d'iro­nia gens enfar­fe­gosa, de Joan Rendé: El bar­ber vio­la­dor. Pro­ta­go­nit­zada pel Baro­net, un pin­to­resc bar­ber de poble, és una de les millors novel·les cata­la­nes que he lle­git els últims trenta anys. O pot­ser m'ha enre­dat el record que tinc dels bar­bers de la meva infància. Quina noble pro­fessió, la dels que et fan la barba i et tallen els cabells! Han de tenir cura, però, d'anar ben nets, perquè una aixe­lla mal ore­jada és la con­demna d'un bar­ber. Recorda l'edi­tor Vergés que Josep Pla solia expli­car una anècdota refe­rida al de Pala­fru­gell. Sem­bla que, en tras­pas­sar la porta del seu esta­bli­ment, l'escrip­tor dei­xava caure: “Si calles, et donaré pro­pina.” I és que els bar­bers, per entre­te­nir les llar­gues hores de feina a peu dret, són (o eren), de natu­ral, gar­lai­res. Molt abans d'inter­net, ja exis­tien les bar­be­ries. I, a diferència del núvol vir­tual, dins el qual el món es pre­senta en una per­fecta con­fusió, allà dins, en una bar­be­ria de tota la vida, el món sem­pre ha ten­dit a ser arre­glat (és un dir). Tres o qua­tre par­ro­quians: l'un, cara­blanc, ento­mant la carícia de la nava­lla; els altres, mig xer­ro­te­jant, mig ana­lit­zant seve­ra­ment les foto­gra­fies cen­trals de la revista Interviú.

Jo ja fa molts anys que no entro en cap bar­be­ria, sinó que sóc cli­ent de la millor per­ru­que­ria de Vila­franca, la que regenta la meva amiga Montse Bonet. Tot, allà dins, és d'una refi­nació màxima. Dona­ries pro­pina perquè la per­ru­quera t'expliqués coses, perquè t'enco­manés la seva vita­li­tat, la seva manera de fer. Quan jo era molt jove, anava dos cops l'any a cal bar­ber perquè em tallés els cabells. Ara que ja gai­rebé no ho sóc, vaig un cop al mes a la per­ru­que­ria perquè m'arre­glin el cap. Hom pot creure, errònia­ment, que els únics que tenen la facul­tat d'acon­se­guir-ho són els psicòlegs i els psi­quia­tres. Fins que no es demos­tri el con­trari, però, el cap és una enti­tat indis­so­lu­ble, for­mada per una superfície externa, més o menys bote­ruda, i un con­tin­gut extre­ma­da­ment laberíntic. La Montse m'arranja la part diguem-ne de fora del cap. La pilosa, en con­cret.

El color grisós a les tem­ples, o, encara pit­jor, la manca de cabells són símpto­mes inequívocs, impi­e­to­sos, de l'avanç dels anys. Però, tot i això, és un pri­vi­legi poder ate­nuar la tris­tesa de veure com enve­llei­xes amb una visita a la per­ru­que­ria de la Bonet. Un poema molt cone­gut de Fran­cesc Par­ce­ri­sas du per títol Afai­tat: “La fulla, abans ràpida i freda, / ja no llisca, tensa, per la pell / amb frec pla­ent d'esquí jovenívol.” I acaba: “Pot­ser si evi­tes, astut per força, / la marca ver­go­nyant d'un tall / podràs obli­dar que l'aliança amb el cos / ja ha començat a dis­sol­dre's.” Cal accep­tar-ho: arriba un dia que l'aliança amb el cos fa figa. La closca se t'ha des­fo­res­tat. Que agra­da­ble, però, poder-ho cons­ta­tar en una per­ru­que­ria com aquesta, en què et comen­cen ren­tant el cap i fent-te un mas­satge amb essència d'espígol o de menta!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia