Oripells

La política cata­lana s'ha per­dut durant gai­rebé una set­mana en ori­pells. Aquesta és una paraula que tenia ganes de fer ser­vir i alguns par­tits del bloc sobi­ra­nista, des del govern fins a l'opo­sició, m'ho han posat ben fàcil amb les seves bara­lles semànti­ques: procés par­ti­ci­pa­tiu, con­sulta, mul­ti­re­ferèndum o mobi­lit­zació? Pot­ser han vol­gut fer un home­natge encrip­tat a J.V. Foix: “Ja la mar reposa d'engo­lir tants d'ulls / i els ori­pells del cel, a la nit, són pols de tene­bra.” Tam­poc ho acabo de veure clar.

En la set­mana que va des de l'anunci del nou 9-N –comença a ser massa recar­go­lada la semàntica sobi­ra­nista– fins als intents de sar­gir les dis­crepàncies, almenys públi­ca­ment, alguns par­tits s'han per­dut en ori­pells. És a dir, en orna­ments inne­ces­sa­ris, a mar­car per­fil i fins i tot paquet. Aquest és un dels grans errors de plan­te­ja­ment: això, ara i aquí, no és un con­curs per veure qui és més inde­pen­den­tista, més eco­so­ci­a­lista, més d'una mora­li­tat supe­rior, més d'una esquerra pura, més català de bar­re­tina o més pro­gre imma­cu­lat, més d'ordre o més revo­lu­ci­o­nari; no és un con­curs per veure qui és més del par­tit, més digne i fidel a les tesis de sem­pre del par­tit (per molt que durant trenta anys en aquest país el gran pare par­tit fos l'aixo­pluc que mai et falla­ria). Molta de la gent que ara veu amb bons ulls la inde­pendència de Cata­lu­nya la veu pre­ci­sa­ment perquè no és de cap par­tit con­cret, per una diver­si­tat de motius i perquè està farta de tots els camins ante­ri­ors.

Exis­teix, però, un per­fil de català tri­bu­nero, al qual les pica­ba­ra­lles dels par­tits aquests dies han donat un alta­veu exces­siu, fins al para­do­xal immo­bi­lisme. El procés sobi­ra­nista tensa tot­hom i tots els par­tits, des d'Unió fins a la CUP. No cal dra­ma­tit­zar en les diferències, són natu­rals. Tan­ma­teix, fóra bo que aques­tes se situ­es­sin en el ter­ri­tori de les idees –el que el catedràtic Ramon Cota­relo diu que li agrada quan ve a Cata­lu­nya– i no el dels ori­pells i l'estètica buida. En qual­se­vol procés d'entesa, cal l'obs­ti­nació d'arri­bar a algun lloc, però no la tos­su­de­ria de no voler-se moure ni un mil·límetre dels pro­pis postu­lats. No cal per­dre's en el nom que posem a les coses sinó en el sig­ni­fi­cat que els ator­guem. No n'hi ha prou amb cri­dar ben fort “ple­bis­citàries, ara”, sinó que cal saber com es plan­te­gen i com es plan­teja l'endemà d'aques­tes elec­ci­ons. Si no, tor­na­rem a fer el número com amb el 9-N.