Periodistes

“No m'importa el que els peri­o­dis­tes pen­sen, m'importa el que saben.” Aquesta sentència, pro­nun­ci­ada durant la inves­ti­gació del cas Water­gate pel des­a­pa­re­gut direc­tor de The Was­hing­ton Post, Ben Brad­lee, hau­ria de ser un dels mana­ments prin­ci­pals d'una pro­fessió que no sem­pre cir­cula pels car­rils del rigor i la decència. Del tre­ball exem­plar de Carl Berns­tein i Bob Woodward, els dos repor­ters d'aquell diari que van fer dimi­tir el pre­si­dent Ric­hard Nixon, en van sor­tir també un bon lli­bre i una bona pel·lícula, Tots els homes del pre­si­dent, diri­gida pel també des­a­pa­re­gut Alan J. Pakula quan el cinema més comer­cial també s'ente­nia com una eina de denúncia social. Com sem­pre sol pas­sar, però, men­tre el mite va adqui­rint jus­tes pro­por­ci­ons èpiques, hi ha pro­ta­go­nis­mes que que­den injus­ta­ment igno­rats. El de Robert Red­ford, per exem­ple, que va ser alguna cosa més que un dels dos actors prin­ci­pals del film. Pro­duc­tor i coguio­nista de la pel·lícula, Red­ford va ser en rea­li­tat l'home que va aixe­car-la i que va acon­se­guir que la War­ner Bros la financés després de ser rebut­jada per molts altres estu­dis. I no només això, els matei­xos Berns­tein i Woodward han reco­ne­gut que la influència de Red­ford va ser deci­siva per donar un altre enfo­ca­ment al lli­bre que pre­pa­ra­ven, en el qual ini­ci­al­ment els dos peri­o­dis­tes ni tan sols hi apa­rei­xien com a per­so­nat­ges. A vega­des cal l'empenta d'algú per con­ver­tir-te en el pro­ta­go­nista de la teva pròpia vida.

En una de les incomp­ta­bles entre­vis­tes que des d'ales­ho­res ha con­ce­dit Woodward, el veterà repor­ter –quina paraula més potent, que des­gra­ci­a­da­ment va pas­sant de moda– pro­por­ci­o­nava als futurs peri­o­dis­tes una fórmula per no col·lec­ci­o­nar fes d'erra­des: “Quan et dedi­ques a infor­mar et mous en un món de dub­tes i has de ser sem­pre escèptic sobre el que et diuen les teves fons.” Els vells mes­tres ens adver­tei­xen, doncs, que l'escep­ti­cisme és també un dels ingre­di­ents impres­cin­di­bles per man­te­nir viu aquest ofici que ara està en crisi però que, passi el que passi, con­ti­nuarà sent una peça insubs­tituïble en una soci­e­tat democràtica. “Una mica de ficció pot espat­llar el millor relat periodístic i, en canvi, una mica de rea­li­tat pot fer creïbles els per­so­nat­ges lite­ra­ris més ima­gi­na­tius”, va escriure Gabriel García Márquez. Ell, que conei­xia els horit­zons infi­nits de la ima­gi­nació literària, sabia que el peri­o­disme té fron­te­res exi­gents.