‘Memòries' de Fages

Dijous pas­sat va ser pre­sen­tat a l'Ate­neu Bar­ce­lonès Memòries. A la recerca de mi mateix (Brau, 2014), de Car­les Fages de Cli­ment i de Cli­ment (Figue­res, 1902-1968). L'esce­nari esco­llit a la capi­tal té una jus­ti­fi­cació. El poeta havia tin­gut una gran relació amb la ins­ti­tució del car­rer de la Canuda abans de la guerra, quan era mem­bre de les lle­gendàries tertúlies que hi bullien i, havent publi­cat Les brui­xes de Llers, El bruel, Tama­rius i Roses, Cli­ment, El Jutge està malalt, Sonets a María-Clara i For­tuny, era un més de la nòmina d'escrip­tors que freqüenta­ven la casa, com ara Pla o Sagarra. I Fages va tenir una deci­siva relació amb l'Ate­neu de la imme­di­ata post­guerra quan, amb alguns altres, va con­tri­buir a sal­var bona part de la bibli­o­teca del foc lite­ral dels ven­ce­dors. L'obra va ser pre­sen­tada a Bar­ce­lona amb el suport del con­se­ller Santi Vila, dels alcal­des Marta Felip i Xavier San­llehí, del nét hereu del poeta Car­les Cli­ment, de l'edi­tor Jenar Fèlix, de Mariàngela Vila­llonga de la càtedra Anglada-Fages, i, natu­ral­ment, de qui ha pre­pa­rat el text que podem lle­gir, el Dr. Narcís Garo­lera, edi­tor també de Sagarra, Ver­da­guer i Pla.

Les Memòries de Fages, ine­lu­di­bles ara que ens les han posat a l'abast, han estat un des­co­bri­ment extra­or­di­nari. De Fages sabíem que havia escrit poe­sia culta, epi­gra­mes, tea­tre, tra­duc­ci­ons, arti­cles de diari..., però res no per­me­tia supo­sar que havia dei­xat cen­te­nars de papers, redac­tats en excel·lent prosa, sobre els seus records, refle­xi­ons i judi­cis dels anys que van dels moments d'infan­tesa pas­sats a Palol, a peu de Fluvià, al Die­tari d'un mori­bund –és el títol que ell mateix posa al dar­rer text–, escrit del llit hos­pi­ta­lari estant. Pas­sant per l'edu­cació jesuítica i la crisi de fe, la Dic­ta­dura i la República, alguna passió i el casa­ment, els perills vis­cuts el 1936 i el modus vivendi durant la guerra, els viat­ges i en Dalí, els llargs dies de post­guerra... El fet que Fages no hagués donat per enlles­tits i orde­nats aquests tex­tos memo­rialístics, ha donat més mal­de­caps al pulcríssim i res­pec­tuosíssim Garo­lera, però, per al lec­tor, són d'agrair el plus d'espon­taneïtat, els judi­cis direc­tes, la prosa que no ha estat lle­pada pel ribot de suc­ces­si­ves cor­rec­ci­ons que s'ende­vi­nen en les memòries de qui ha tin­gut temps de mirar-se-les i remi­rar-se-les abans de l'edició. Una prosa àgil, ente­ne­dora i pro­pera de qui estàvem més acos­tu­mats a con­si­de­rar-lo poeta nou­cen­tista o epi­gra­mista enginyós i que ara des­co­brim com un nar­ra­dor homo­lo­ga­ble als Pla i Segarra memo­ri­a­lis­tes.