Això no ho atura ningú

Més enllà de les inten­ci­ons auto­ritàries, fins i tot
de tirada abso­lu­tista, hi ha l'estratègia política. Agradi o no agradi als qui n'estan farts o als qui fan ser­vir el pin­zell més grui­xut, la política arreu del món encara es juga en un tau­ler. També, encara que sem­bli men­tida, l'aspra política espa­nyola. I és en aquest tau­ler d'escacs on juguen Cata­lu­nya i Espa­nya que el govern de Rajoy perd una peça a cada movi­ment. I queda al davant del món com un juga­dor arro­gant, vio­lent i trampós. Els dos dar­rers errors han estat de prin­ci­pi­ant des­ca­rat. El docu­ment que la poli­cia espa­nyola va fil­trar a El Mundo per desa­cre­di­tar Xavier Trias pocs mesos abans de les muni­ci­pals és de jut­jat de guàrdia. El docu­ment, la poli­cia i El Mundo, no pas Trias. Pot­ser Fernández Díaz, el res­pon­sa­ble per acció i per omissió de tots els docu­ments, es pen­sava que enmig de la pas­te­rada que afecta el seu par­tit i la família Pujol, aquesta insídia suma­ria més que no res­ta­ria. Ha res­tat. Li ha res­tat l'escassíssima cre­di­bi­li­tat que li que­dava.
I després diu que no pot venir a Bar­ce­lona. El segon error, més immens, ha estat con­ver­tir una boti­far­rada en un acte de sedició. El 9 de novem­bre a Cata­lu­nya serà, com deien els cro­nis­tes coents, “la festa de la democràcia”. Sedi­ci­osa? Millor. Cau la bola pel pen­dent, cada dia més grossa. Això no ho atura ningú. Si hi ha poli­cia a la porta de les esco­les, els cata­lans vota­ran al car­rer. O a les parròquies. Se li gelarà el som­riure arro­gant a la boca, vice­pre­si­denta.