Notícies dels “altres”

Obrim el diari cada dia amb un cert ai al cor, amb por de rebre males notícies, mal­grat saber que no totes ens afec­ta­ran de la mateixa manera. En col·loca­rem algu­nes en l'apar­tat “infor­ma­ci­ons”, és a dir allà on va a parar allò que pen­sem que és bo de saber i prou. D'altres notícies, en canvi, ens com­mou­ran, indig­na­ran, ale­gra­ran o ens faran rumiar. I de vega­des, actuar. Aquest efecte emo­ci­o­nal, el que real­ment ens mou en un o altre sen­tit depèn, en part, del con­tin­gut de la notícia en ella mateixa i de la versió que se li dóna (és dife­rent una foto­gra­fia que unes xifres o unes estadísti­ques...), però
sobre­tot depèn de la pro­xi­mi­tat dels esde­ve­ni­ments nar­rats a les nos­tres vides, a les nos­tres experiències per­so­nals i col·lec­ti­ves. Són les experiències vis­cu­des o actu­als les que ens duen o bé a pen­sar: “ves, quina llàstima” abans de pas­sar plana ràpida­ment, o bé des­vet­llen la nos­tra empa­tia i ens poden impul­sar a actuar.

Un exem­ple col­pi­dor. Com ens hem pres la notícia que Came­ron no vol col·labo­rar econòmica­ment a sal­var els nàufrags que pre­te­nen arri­bar a Europa tant si com no? Com, ja més a prop de casa, les refe­ri­des al tracte que reben els que volen sal­tar les esmo­la­des tan­ques a Meli­lla? Com allò de l'intent de jus­ti­fi­car legal­ment el retorn “en calent”? Què hi passa de veri­tat, als CIES? Els orga­nis­mes per­ti­nents de la Unió Euro­pea i els defen­sors dels drets humans, ja han fet sen­tir la seva veu perquè alguns con­ve­nis inter­na­ci­o­nals no s'estan res­pec­tant. Però segueix havent-hi una gran des­pro­porció entre el sofri­ment humà d'aquells que no han comès cap altre delicte que no sigui voler can­viar de vida i la feble res­posta del con­junt de la ciu­ta­da­nia enfront les mesu­res que pre­nen i volen pren­dre els res­pon­sa­bles polítics. Deu ser que els con­si­de­rem massa “altres”, dife­rents, pot­ser fins i tot peri­llo­sos, tal com passa sovint amb allò des­co­ne­gut. Però les res­pos­tes poden can­viar quan s'hi ha estat a prop, quan se'ls ha cone­gut, s'hi ha par­lat i mirat als ulls. Aquests humans de pell i cul­tura dife­rents dei­xen de ser una xifra, una foto, un punt en una estadística per trans­for­mar-se en Fous­seini, Sadou o Aisha, en per­so­nes con­cre­tes que entren a les nos­tres vides i amplien i enri­quei­xen les nos­tres experiències vitals. Ens resulta ales­ho­res sen­zill defen­sar els seus drets humans. Sabem que no és fàcil apro­xi­mar-se a la vida d'aquests humans en països i cul­tu­res emba­da­li­des que ten­dei­xen a sepa­rar, eti­que­tar i aïllar. Les bar­re­res no són tan sols al Mar­roc, Meli­lla o a les cos­tes de Lam­pe­dusa; són en el nos­tre inte­rior, en l'acti­tud fata­lista, impo­tent o silen­ci­o­sa­ment còmplice. Cal nodrir de força afec­tiva, de conei­xe­ment per­so­na­lit­zat i d'empa­tia les acci­ons i pres­si­ons per fer res­pec­tar els drets humans, que d'altra manera van que­dant en paper mullat.

Unes inter­re­la­ci­ons més inten­ses ens bene­fi­ci­a­rien a tots. Ens enri­quiríem amb visi­ons del món dife­rents que podrien aju­dar a dis­mi­nuir el nivell de supèrbia col·lec­tiva dels euro­peus, quan ens hauríem de pene­dir de tan­tes mali­fe­tes. Hauríem d'optar, ober­ta­ment, clara­ment, pel mes­tis­satge, la bar­reja quo­ti­di­ana i per­so­na­lit­zada. Ja sabem que això és pos­si­ble; ens ho demos­tren els infants edu­cats des de petits en espais comuns que viuen amb tota nor­ma­li­tat les diferències de color de pell i d'hàbits. Els mes­tis­sat­ges, a més, donen grans fruits cul­tu­rals, mal­grat l'esforç col·lec­tiu que ini­ci­al­ment com­por­ten. Ens cal, a més de vet­llar acti­va­ment per la cor­recta apli­cació dels con­ve­nis sobre drets humans, dur a terme altres for­mes d'afron­tar aquest con­flicte impa­ra­ble, que té les seves arrels en les enor­mes desi­gual­tats de Nord i Sud. Hem de trac­tar els humans, en la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat, com el que són, per­so­nes, de manera que als nos­tres ulls dei­xin de ser els “altres” per con­ver­tir-se en “nosal­tres”.