No hi som tots!

No cal dir que en aquest procés en què està immersa la soci­e­tat cata­lana, amb un majo­ria evi­dent a favor de la seva lli­ber­tat com a poble, tot­hom hi pot tro­bar un lloc d'acord amb les seves capa­ci­tats i con­di­ci­ons.

He de dir que m'agrada veure com, entre una cosa i una altra, tanta i tanta gent ha tro­bat la manera de sumar-s'hi. Jo mateix, foras­ter com sóc i tot, em sento útil en aquests moments amb els gra­nets de sorra que hi poso expli­cant a tort i a dret les raons del meu lli­bret en què, amb la foto­gra­fia d'una este­lada al meu cos­tat a la coberta, tracto de res­pon­dre a la pre­gunta Per què en sóc? És a dir, hi he tro­bat el meu lloc, a part de sumar-me com tanta gent a totes les acti­vi­tats mas­si­ves que he tin­gut a l'abast.

Però he de reconèixer que hi he tro­bat el meu lloc gràcies al fet que em va aju­dar un edi­tor de Lleida, Lluís Pagès, que, aviat farà un any, em va a con­vi­dar a expli­car com s'havia anat for­jant des de lluny el meu entu­si­asme cata­la­nista. Per això em dol, i molt, tro­bar a fal­tar a les pri­me­res línies una peça que fa qua­tre dies era vital en el procés. Més encara: es tracta d'un home que va ser el cap­da­van­ter d'aquest inde­pen­den­tisme català modern, obert i inclo­ent, la qual cosa li va fer gua­nyar l'odi dels més afer­ris­sats ene­mics de Cata­lu­nya. Tant és així que, mal­grat que ja fa un parell d'anys que va ser esban­dit dels pri­mers qua­dres de la política cata­lana, encara ara el tenen pre­sent quan han de dir mal dels cata­lans i fer esment de “cul­pa­bles” d'aquest res­sor­gi­ment de la seva vocació naci­o­nal.

No es tracta d'una per­sona que s'hagués endut diners il·legal­ment i menys encara que se la pogués acu­sar de cap mal­ver­sació. No és pas un home a qui es pugui recla­mar haver traït la seva causa ni que hagi comès qual­se­vol delicte de l'ordre comú. En aquest sen­tit, el seu expe­di­ent és impe­ca­ble. N'hi ha que diuen que va come­tre errors: accep­tem que tin­guin raó, mal­grat que aquesta és sovint una apre­ci­ació sub­jec­tiva i pot­ser amb el temps els qui ara en pen­sen una cosa aca­ba­ran pen­sant-ne una altra. Però també és cert, i en això no hi ha cap dubte, que no en tro­ba­rem gai­res que hagin estat tan con­sis­tents i que sàpiguen fer ús de la paraula millor que ell davant de públics grans i petits i de la ploma i de la com­prensió de tot­hom. Seria molt difícil des­co­brir-ne un capaç d'entu­si­as­mar les mul­ti­tuds amb la seva paraula, i tam­poc pot anar pel car­rer sense que l'atu­rin a cada moment per dir-li que “ha de tor­nar”, que “Cata­lu­nya el neces­sita”, que “ara és l'hora”, que “tots hi hem de ser”.

Jo coin­ci­deixo amb els que fan aquests comen­ta­ris i encara hi afe­gi­ria que és dels pocs que no hi hau­rien de fal­tar. No fa pas gaire el vàrem fer córrer per Mèxic i va fer una feina esplèndida pre­sen­tant un lli­bre seu i par­lant de la situ­ació a Cata­lu­nya davant de mit­jans de comu­ni­cació de pri­mera importància. No seria ja hora que s'obrís un espai digne a Josep-Lluís Carod-Rovira per tal que pogués sumar la seva esplèndida llança als qui volen un millor futur per a Cata­lu­nya?