Un dia com ahir

Diu­menge 9 de novem­bre del 2014. Sona el des­per­ta­dor a les 8 i sento per la ràdio que ja hi ha cues als locals de par­ti­ci­pació. Em sento menys patri­ota que ells i molt menys que els volun­ta­ris que ja ho tenen tot a punt. I ja m'emo­ci­ono. Ens lle­vem, esmor­zem i anem a bus­car la meva sogra perquè vagin a votar ella i la meva dona al car­rer Aragó de Bar­ce­lona. Les acom­pa­nyo per veure com s'emo­ci­o­nen, perquè sé que pen­sen en en Joa­quim, el seu marit i el seu pare, que avui hau­ria sigut molt feliç.

Sor­tim cap a Osor, on voto jo i la meva família. Com a tot arreu, hi havia gent a pri­mera hora, però de 10 a 11 ha bai­xat l'afluència perquè la majo­ria del poble era a l'enter­ra­ment de la tieta Rosita, que va arri­bar als 90 anys però que no ha sigut a temps de votar per la inde­pendència. La família ens tro­bem a casa del meu cunyat i la meva ger­mana. Anem a votar, ple­gats, ells dos, els meus pares i jo, acom­pa­nyats de la Jana, la meva fillola i la petita de la família, que intro­du­eix totes les nos­tres pape­re­tes a l'urna i ens recorda que hem votat “xí, xí” (així d'adoc­tri­nada la tenim, Alícia). Salu­dem els volun­ta­ris, entre ells un fill d'en Tísner esta­blert a Osor fa temps. M'expli­quen que en Joan de ca la Pepa mai havia anat a votar i que aquesta vegada hi ha anat, ben con­vençut. També pre­gunto qui és que té una ban­dera espa­nyola one­jant al ter­rat. Em diuen que és el Legi­o­nari, que, per cert, ha anat a votar: “No, por supu­esto.”

Tor­nem cap a casa, a Bar­ce­lona. Sen­tim que ja han votat més de dos mili­ons de cata­lans a les 6 de la tarda i que corre una foto d'en Mas i en David Fernàndez que diu molt més que molts dis­cur­sos. Vaig escri­vint men­tal­ment aquest arti­cle. Ja sé que demà ens diran que això ha estat anti­de­mocràtic i inútil i que, a més, ha tor­nat a gua­nyar la majo­ria silen­ci­osa. M'és igual. Ja hem ini­ciat la des­con­nexió d'Espa­nya. Ahir vam ser feliços i ja ens falta poc per ser lliu­res.