Odi i menyspreu?

“Pot­ser vosal­tres ens odieu i pot­ser nosal­tres us menys­te­nim, però hem de tan­car la con­fusió oberta i arri­bar a algun acord. De mínims o de màxims.” Aquesta és ara l'única con­versa sen­sata i plau­si­ble que poden tenir Artur Mas –Con­vergència Democràtica– i Oriol Jun­que­ras –Esquerra Repu­bli­cana. Hi ha hagut un èxit inne­ga­ble. Imba­ti­ble. Els uns l'han cele­brat amb entrada cesària a la seu del par­tit; els altres, brin­dant amb cafè sever. Con­tra­riat. Les dues imat­ges par­len soles. Molt bé. I ara què? Tot això es perd o es gua­nya. Més de dos mili­ons de per­so­nes espe­ren amb espe­rança que els par­tits que els repre­sen­ten arti­cu­lin una reacció digna i política. Si ningú admi­nis­tra amb savi­esa el sí i sí, serà pit­jor que un no. Mas diu que vol avançar apa­mant cada pam. Jun­que­ras vol pre­ci­pi­tar-se. Els uns diuen dels altres que en el fons aspi­ren a no moure's. Els altres diuen dels uns que es pre­ci­pi­ten al buit. Els uns i els altres no són gran cosa sepa­rats. Per tant, que par­lin Mas i Jun­que­ras. O Jun­que­ras i Mas. Que dei­xin de cos­tat odis i menys­te­ni­ments més de classe que naci­o­nals. Estèrils ara. Que mirin de cal­cu­lar i fixar objec­tius com­par­tits. Pas a pas. I que s'acom­pa­nyin, fins on sigui pos­si­ble, d'Unió, Ini­ci­a­tiva i la CUP. L'abraçada naci­o­nal entre Artur Mas i David Fernàndez sal­tava bar­re­res de recel i incom­prensió soci­als. Enho­ra­bona. Però en cal una altra, d'abraçada. Entre Mas i Jun­que­ras. O que no s'abra­cin, si no volen. Però que avan­cin junts. Que s'ajun­tin perquè fem camí.