L'alta

El temps dels hos­pi­tals té pesos a les ales i no vola: s'arros­sega len­ta­ment. Men­tre a fora tot és pressa, soroll i movi­ment, l'habi­tació és un reducte de tan pocs estímuls que, del llit estant, un espera amb can­de­le­tes alguna cosa que tren­qui les hores i l'avor­ri­ment, que dis­tre­gui i que enga­nyi el dolor i el temps. Com tarda, el doc­tor, a pas­sar! I aquell fami­liar que ha dit que tor­nava de seguida, on ha anat, tanta estona? La tele cansa. El lli­bre pesa. En aquest con­text, els àpats es con­ver­tei­xen en un pur delit més enllà de la gana, i un petit retard a l'hora de dinar es viu amb inqui­e­tud. Fins que sents el dring de les safa­tes i l'olor de la ver­dura. Per fi! Però una mica abans de la teva porta el carro s'atura, i tens por que es des­cui­din de tu. No, mira, ara entren!

Però no tot­hom viu a l'hos­pi­tal uns dies tan buits. A la planta baixa del Tru­eta hi ha una expo­sició que es titula 11 dies i 10 nits al Tru­eta, dedi­cada a tres doc­to­res i a tot el per­so­nal de la quarta i la vui­tena plan­tes, on en Joan Escribà Serra, l'autor, va estar el gener pas­sat. Són vint dibui­xos fets a tinta, de traços des­pen­ti­nats i ner­vi­o­sos, amb què l'artista ha vol­gut dei­xar el tes­ti­moni de la quo­ti­di­a­ni­tat del seu ingrés. Tant de bo tots ho poguéssim fer. Dibui­xar –o escriure– el món de l'hos­pi­tal, un món en què entrem sem­pre per força, on ens sen­tim vul­ne­ra­bles i des­pu­llats, i d'on volem sor­tir com més aviat millor, és una bona manera de posar-hi distància i de vèncer la por que ens fa. Els dibui­xos en qüestió tenen títol; el millor, el que es titula Jo, un auto­re­trat, el malalt enca­rant-se al mirall, dema­crat, segu­ra­ment des­co­ne­gut per ell mateix. També hi ha Reunió de sanitàries, Cer­cant l'agu­lla, Cap a l'última prova, Paci­ents pas­se­jant... Fins a l'últim qua­dre, exu­be­rant, emo­ci­o­nant, que porta l'espe­rançador títol de L'alli­be­ra­ment: els papers de l'alta!

Aneu a veure aquesta petita expo­sició, que us agra­darà. És una bona manera d'entrar al Tru­eta voluntària­ment i d'ado­nar-se de la sort que tenim de poder-ne mar­xar quan vul­guem, sense espe­rar que ens donin els papers de l'alta.