‘C'est la vie, mon ami'

La imatge d'unes modes­tes urnes de cartró plan­tant cara a les enfu­ris­ma­des ame­na­ces de l'exe­cu­tiu del PP i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sem­bla que han car­re­gat les piles al govern d'Artur Mas. David ha tor­nat a vèncer Goliat i aquest cop s'ha vist en directe per les tele­vi­si­ons de tot el món.

Amb el govern reforçat davant d'un tri­omf supe­rior al que s'espe­rava, el pre­si­dent va expo­sar ahir la següent pàgina del seu full de ruta en el qual hi des­ta­quen dos fronts. El pri­mer és el madri­leny, on hi figura la Fis­ca­lia com a nou i prin­ci­pal pro­ta­go­nista i la matus­se­ria del PP com a fac­tor essen­cial a favor.

El segon front està a Cata­lu­nya. Mas va rei­te­rar un cop i un altre que el preu que ha pagat el seu govern per tirar enda­vant el 9-N és per­dre la majo­ria al Par­la­ment. “Un gust agre­dolç”, es va lamen­tar recor­dant que ERC li va reti­rar el suport després que va deci­dir aca­tar la sus­pensió del TC i subs­ti­tuir la con­sulta pel procés de par­ti­ci­pació.

Segons aquest full de ruta, doncs, en el viatge a Ítaca el govern ha de fer front a una doble tem­pesta que l'empaita: la que atia Rajoy llançant trons des de la Fis­ca­lia i la que pro­voca ERC afe­blint el buc de la nau en reti­rar-li el seu suport. Dues tem­pes­tes furi­o­ses just en el moment en què el pre­si­dent con­si­dera que, després de des­a­fiar l'Estat, ja ningú podrà dub­tar de fins a on està dis­po­sat a arri­bar per tirar enda­vant el seu com­promís.

Amb aquesta estratègia es va pre­sen­tar ahir Mas davant la premsa, encalçat per les ame­na­ces de Madrid i les incer­te­ses par­la­mentàries a la Ciu­ta­de­lla, però amb la volun­tat de plan­tar aquest sor­pre­nent mirall davant la mirada d'ERC. El procés no només con­ti­nua, sinó que s'acaba d'apun­tar la victòria més impor­tant. Però l'exe­cu­tiu empeny la nau en soli­tari perquè un dels peat­ges del 9-N ha estat per­dre el suport repu­blicà al Par­la­ment. “C'est la vie, mon ami”, es va con­so­lar Mas en una frase de resig­nació tan impos­tada que, en rea­li­tat, sem­blava diri­gida a Oriol Jun­que­ras.