Hem guanyat!

És maco! A quarts de deu del matí de diu­menge pas­sat, a l'IES de Mon­ti­livi, a Girona –un lloc entre els cen­te­nars de cen­tres, ins­ti­tu­ci­ons, clubs, ins­ti­tuts, que ofe­ri­ren el seu espai a l'orga­nit­za­dora del com­plex acte de dipo­si­tar el poble les pape­re­tes a les urnes–, ras­cava el col·lapse d'assistència, no pas perquè els novells volun­ta­ris assis­tents de les urnes no actu­es­sin amb rapi­desa iden­ti­fi­cant els votants. Aquests eren els cul­pa­bles, cele­brant fes­ti­va­ment l'esde­ve­ni­ment, rient, aplau­dint, fent-se foto­gra­fies a prop de les tau­les i pas­sant-s'ho pipa. Veient-ho, feia l'efecte que el resul­tat de la mena de votació tenia poder exe­cu­tiu i que podia dei­xar neta i plan­xada una inde­pendència. Res d'això no pas­sava, és clar. En rea­li­tat, el que vam fer diu­menge pas­sat va ser l'assaig d'un ple­bis­cit d'auto­de­ter­mi­nació. Vàrem plan­tar un arbust que crei­xerà i flo­rirà aviat.

Una expressió molt sen­tida el 9-N va ser: “Passi el que passi, surti el resul­tat que vul­gui, sigui molt favo­ra­ble o no ho sigui, per a les nos­tres sabu­des aspi­ra­ci­ons, hem gua­nyat!” Ningú que no sigui del bàndol con­ti­nu­ista podrà dir que no. El resul­tat és de bo a molt bo i, si els que no hi han acu­dit per por de no se sap què ho hagues­sin fet, el resul­tat hau­ria estat d'escàndol, visca, bombo i pla­te­ret. Europa, que ha seguit atenta tot el procés, des de la ges­tació amb les pri­me­res decla­ra­ci­ons dels líders polítics, desen­tre­nats en qüesti­ons com aquesta, fins a les mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, polítiques o com­me­mo­ra­ti­ves, dia­ris i tele­visió, majo­ritària­ment, han seguit de la vora el maremàgnum previ i el desen­vo­lu­pa­ment del diu­menge. Dei­xant l'aspecte polític, que, de moment, res­tarà parat des­can­sant d'una set­mana ante­rior ter­ri­ble, amb els fets i els no-fets de diu­menge, Europa ha refer­mat l'opinió que –amb poques excep­ci­ons– té de Cata­lu­nya i els cata­lans. Un gran nom­bre d'envi­ats espe­ci­als han dei­xat vis­tos i dits l'ordre, el civisme, l'exem­pla­ri­tat dels líders i l'abso­luta falta d'inci­dents greus en tot el ter­ri­tori. Cata­lu­nya ha fet un gran pas enda­vant en l'ava­lu­ació dels països euro­peus i d'altres.

M'agra­da­ria poder dir quel­com agra­da­ble del govern i del par­tit que el sus­tenta i dels que li donen suport. Ame­na­ces, to cada vegada més agre, anti­ci­pant-se al que cre­uen que els ha de dir Mas. Les seves dues cotor­res can­to­res i Mari­ano han tor­nat al joc dels dis­ba­rats. El seu rosari de nega­ti­ves i ame­na­ces, el poli­facètic Bue­na­fu­ente, la nit de dime­cres en el seu pro­grama de La Sexta, En el aire, va con­tes­tar-lo sense parau­les.

En aca­bar un diàleg llo­ant Rajoy –cosa rara–, la càmera l'enfocà en pri­mer terme, asse­gut en una butaca. S'anà girant len­ta­ment i aixe­cant l'anca dreta, deixà anar un pet monu­men­tal, potent, llarg i estri­pat, sense alte­rar la seva cara seri­osa. Quin pet, oh! Quin pet! És la defi­nició més breu i encer­tada que s'ha fet d'una acti­tud política. Quin pet!