Objectius instrumentals

El con­se­ller Santi Vila va tor­nar a pit­jar el botó de l'auto­e­le­va­dor. Aquest cop el pas­sat 22 d'octu­bre, al fòrum Bar­ce­lona Tri­buna, on va decla­rar: “Als que som més raci­o­nals ens sorprèn que hi hagi tanta il·lusió dipo­si­tada en una idea com la inde­pendència, que és una idea ins­tru­men­tal”. Anem a pams. Postu­lar-se com a per­sona més raci­o­nal que les altres és, a part d'un indici de vani­tat irre­fre­na­ble, una prova para­do­xal de poca raci­o­na­li­tat, o si més no de poca com­prensió de la natu­ra­lesa plu­ral del con­cepte raci­o­na­li­tat. Per ado­nar-nos del fet que la raci­o­na­li­tat és més un estat psi­cològic que no pas un estat objec­tiu, només cal obrir un dic­ci­o­nari de filo­so­fia i bus­car l'entrada d'aquest terme: hi tro­ba­rem una dila­tada amal­gama de con­si­de­ra­ci­ons sobre aquest con­cepte, con­si­de­ra­ci­ons no sem­pre com­pa­ti­bles entre si. I és que la raci­o­na­li­tat difícil­ment admet patri­mo­nis exclu­sius o defi­ni­ci­ons hermètiques.

El mateix Santi Vila podria ser con­si­de­rat un exem­ple vivent d'aquest feno­men de torsió de la raci­o­na­li­tat. Durant l'onada de con­sul­tes popu­lars que van seguir a la d'Arenys de Munt, Vila va decla­rar que aque­lles con­sul­tes sobre l'auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya li pro­vo­ca­ven “ver­go­nya ali­ena”. Aque­lles con­sul­tes ver­go­nyants van ser l'embrió de la que ell va aca­bar defen­sant: la del 9-N. Però poc abans del 9-N Vila va des­car­tar treure les urnes si el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal pro­hi­bia la con­sulta. “Només seria un diver­ti­ment, sense cap mena d'interès ni con­seqüència política”, va al·legar. Ara el con­se­ller es declara estu­pe­facte. Però més interes­sant que apos­tro­far la ciu­ta­da­nia en nom d'una pre­tesa supe­ri­o­ri­tat raci­o­nal, seria que un repre­sen­tant polític entengués que els ciu­ta­dans ja són majors d'edat, i que són capaços de pen­sar, argu­men­tar i deci­dir per ells solets. La ciu­ta­da­nia, és clar, pot ser inter­pel·lada o mati­sada. Però sem­pre des del res­pecte. Mai des d'una enèsima reno­vació del des­po­tisme il·lus­trat.