Corruptes

Vaig sen­tir dijous pas­sat el pre­si­dent d'Espa­nya, Mari­ano Rajoy, que negava que en aquest país hi hagués cor­rupció. Que pot­ser n'hi havia, va dir, dos o tres casos –dins dels quals, suposo, hi devia incloure Anda­lu­sia i Cata­lu­nya–, i para de comp­tar.

Doncs no, per­doni. A mi no em sur­ten els comp­tes després de lle­gir el deta­llat repor­tatge sobre la qüestió que va publi­car ahir la revista Presència. La cor­rupció és una con­ducta força estesa, amb unes arrels pro­fun­des en una soci­e­tat on molts cre­uen xim­ple aquell que pot esca­po­lir-se de pagar impos­tos i no ho fa, per posar un exem­ple.

Però anem al tema. Davant dels dos o tres casos de cor­rupció, quina en pro­posa Rajoy? Un decàleg de mesu­res. Caram, doncs sí que deuen ser gros­sos aquests dos o tres casos de cor­rupció. Ah, que són mesu­res per al futur? Res de fer comis­si­ons d'inves­ti­ga­ci­ons par­la­mentàries sobre els casos actu­als? Doncs res, home (i dona): pro­mul­guem més lleis, pren­guem més ini­ci­a­ti­ves. Que es pre­pa­rin els polítics que dema­nen comis­si­ons per fer aquesta o aque­lla obra. Ara sabran qui és en Rajoy!

Hi ha un prin­cipi al dret anglo­saxó que con­sis­teix a fer poques lleis, però com­plir-les. Ho saben al Congrés? Perquè, vejam, la famosa bate­ria de mesu­res de Rajoy perquè la premsa del règim l'exhi­beixi com a ven­ce­dor de la cor­rupció, què vol dir? Que fins ara no hi havia lleis? A mi em sem­bla que sí. Hi ha nor­mes perquè cap polític fiqui la mà al calaix i fac­turi els diners cap a Suïssa. Ja s'ha vist amb quin èxit. Qui pot creure que amb la història que Rajoy anun­cia a so de bombo i pla­te­ret les coses seran dife­rents? En tot cas, qui vul­gui apro­fi­tar-se'n haurà d'inven­tar alguna nova trampa.

No hi ha cor­rupció a Espa­nya, va dir Rajoy. I Reu­ters va titu­lar: “Rajoy nega que hi hagi cor­rupció a Espa­nya després de des­ti­tuir una minis­tra per cor­rupció.” Doncs això.