Som vius

2. Divendres 15 de març. Vuit del vespre. Vilobí d’Onyar: la sala de teatre de Can Sagrera és plena, el periodista Quico Sallés fa una xerrada sobre la situació actual a Catalunya. Només d’entrar i veure la sala tota plena em ve a la ment la simfonia dels unionistes dient que el poble i els ciutadans estan desmotivats i que cada dia són menys. Si Vilobí omple un teatre per escoltar una xerrada, no és gens estrany que la ciutadania convoqui manifestacions massives, ja sigui per reclamar la formació d’un govern, per exigir l’alliberament dels presos polítics, per defensar el model d’escola catalana o unes pensions dignes. Sí, el poble torna a estar motivat i malgrat tot, esperançat.

De les paraules d’en Quico Sallés, em vull fer ressò d’una reflexió que vaig trobar molt interessant. Sembla, diu Quico Sallés, que després de l’ 1-O i del 3 d’ octubre (la gran parada de país), tant l’Estat espanyol com la Unió Europea pensaven que allò era l’inici d’una revolta ciutadana i que difícilment es podia parar amb repressió policial, no sabien com aturar-ho i això suposava un greu problema per a Espanya i per a Europa. Però tot va canviar quan el 10 d’octubre el president Puigdemont proclama la República i segons després la suspèn. Allò va ser mortal. Des d’aleshores, el govern espanyol va aprofitar aquell espai per ordir el pla d’empresonaments i de suspensió del Parlament i el govern. Va agafar el timó, la força i va esclafar Catalunya. Ara som en temps de recuperació.

3. Dissabte 17 de març. Sis de la tarda. Casa de la Paraula a Santa Coloma de Farners: unes 100 persones assisteixen al recital de poesia dins el cinquè festival Domini Màgic de poesia. Un recital de poesia a tres veus: Antoni Clapés, Carles Morell i Silvie Rothkovic. Mentre llegien les seves poesies, en veu no gaire alta, no se sentia ni la respiració. Les paraules dels poetes penetraven en el silenci. Sovint havies de tancar els ulls. No fos cas que res impedís la seva comprensió. No era fàcil la seva poesia. Et deixaves anar a una musicalitat constant. Però les paraules que arribaven eren de pur existencialisme passat per aquests nostres dies tan convulsos. La poesia, màxima expressió de la llengua, és viva. La llengua és viva. Som vius.

El matí d’aquell mateix dia, una actriu ben reconeguda, Sílvia Bel, va dirigir l’itinerari poètic pel parc de Sant Salvador. Sílvia Bel, una actriu, una rapsoda i una independentista convençuda. Estem vius i esperançats. Felicitats als organitzadors del festival poètic.

Avui també som vius per estar al costat del nostre govern, encarcerat en pes, i dels nostres exiliats.