La veu que mai no mor
Aquests dies són els més propicis de l'any per fer-nos regals i expressar a través d'ells els sentiments d'afecte i estimació que compartim amb la gent més propera. No hi fa res que hi hagi crisi econòmica, ni que el consumisme del Nadal arribi a vegades fins a un grau de paroxisme completament delirant. L'important són els sentiments que volem transmetre, i per això tothom, en la mesura de les seves possibilitats, pot trobar aquell present petit o gran que farà feliç algú del seu voltant. Però hi ha un altre pretext magnífic, aquests dies, que són els regals que també podem fer-nos nosaltres mateixos i que constitueixen una promesa personal d'unes hores venturoses.
De la tria possible, de tantes i tantes temptacions a què desitjaríem sucumbir per alegrar-nos la vida, voldria aprofitar l'oportunitat d'aquest article que se situa a les portes de Nadal per destacar-hi un doble regal que s'adreça directament al cor de les nostres emocions. Em refereixo a una dosi de bona música que ens sotragueja molt endins i que ens reconforta pel dolor d'una pèrdua molt recent.
En efecte. Quan encara ens estremim per l'absència prematura de la soprano Montserrat Figueras, quan encara no sabíem consolar-nos per un silenci tan sobtat, vet aquí que ens arriben com un obsequi inesperat de Nadal dos dels seus darrers enregistraments: dues obres magnes d'aquesta factoria artística que s'anomena Alia Vox i que ens brinda els resultats del treball de Jordi Savall i els grups que dirigeix. El primer és, una vegada més, un d'aquests àlbums magnífics en què una música molt sovint inconeguda i destrament executada s'acompanya de belles il·lustracions i de textos molt ben escollits i en diverses llengües. Si abans Savall i els seus col·laboradors ja ens havien aproximat al món del Quixot i de Cervantes, als paradisos perduts de Cristòfor Colom, a la ruta d'Orient de Francisco Javier, a la ciutat santa de Jerusalem, al reialme oblidat dels càtars o a la dinastia dels Borja, ara ens porten al cor mateix del Mare Nostrum, cruïlla i bressol de tantes pàtries, lloc de trobada i de diàleg de les músiques cristianes, musulmanes i jueves. Aquest llibre amb dos CD ens brinda músiques corprenedores de tots els racons d'aquesta mar tan gràvida d'història, amb el grup Hespèrion XX i les veus de Montserrat Figueras i Lior Elmaleh. Pel que fa als textos de l'àlbum, hi destaquen noms tan significats i tan vinculats a la Mediterrània com ara Amin Maalouf, Fernand Braudel i Tahar Ben Jelloun, entre d'altres. La filosofia que hi traspua és la que caracteritza aquesta línia de producció més recent de Savall, és a dir, la defensa, a través d'una curosa selecció de materials musicals molt diversos, dels valors més importants de la nostra civilització, com ara la pau, el diàleg, la llibertat i la diversitat. Valors que el nostre món necessita amb urgència i que el llenguatge universal de la música pot ajudar a construir.
La segona obra musical que volíem comentar torna a un territori que els mateixos intèrprets ja havien visitat amb antelació, quan van recuperar per a tots nosaltres l'obra de Dimitrie Cantemir, el lingüista i compositor que va ser príncep de Moldàvia en el tombant dels segles XVII i XVIII. Ens referim ara a un conjunt d'obres vocals i músiques instrumentals (otomanes, gregues, sefardites i armènies) que s'agrupen en aquest disc sota el nom de Veus d'Istanbul i que giren al voltant de la “Porta Sublim”, és a dir, la cort otomana que és la “seu de la felicitat”. Es tracta d'una prova més d'una recerca musical que representa per a molts de nosaltres una absoluta novetat i que ens obre les portes a una realitat riquíssima que lamentablement desconeixem i que se situa molt lluny dels paràmetres de la nostra formació i de la nostra sensibilitat més primària. I entre els intèrprets, una altra execució memorable –i aquesta vegada també pòstuma– de Montserrat Figueras, que encara l'estiu passat va poder participar en aquests enregistraments que han esdevingut el seu darrer llegat artístic. Sentir-la un cop més, amb la seva veu inconfusible, ens fa enyorar la seva presència però ens dóna el consol de saber que, gràcies a tantes i tantes gravacions al llarg d'una carrera fecunda, sempre ens farà companyia.
I és que, ara que s'acosta Nadal, ¿com no pensar en la seva inoblidable versió de l'antiquíssim Cant de la Sibil·la? Quan vingui la nit santa, acabat l'ofici de matines i just abans de començar la missa, quan sapiguem que en diverses esglésies dels Països Catalans algun infant o alguna dona reprendrà el vell oracle que ens recorda el dia del judici i ens prepara per acollir la bona nova, ¿com podrem deixar d'evocar la veu que més fidelment ens vinculava a l'antiga tradició? I si celebrem, de la manera que sigui, i amb el bagatge que arrosseguem cadascun de nosaltres, la maternitat de Maria, ¿no ens vindran al pensament les cançons de bressol de totes les mares del món, aquelles cançons que Montserrat Figueras va compilar en aquell disc que portava el nom de Ninna Nanna?
La música forada els murs del cor més insensible i té una capacitat d'evocació que traspassa el misteri insondable del temps. El retorn d'una vella melodia, d'una veu estimada, o el plany d'un instrument que havíem oblidat, vivifiquen els nostres records i la nostra memòria tan fràgil. Per sort, i més enllà de la fugacitat dels concerts i els auditoris, la permanència d'un enregistrament amoroseix, en el recer de casa nostra, l'absència d'una artista que hem perdut i que sempre voldríem escoltar.
