Putin, un tsar del s. XXI

Rússia sem­pre torna i sem­pre con­di­ci­ona la política euro­pea i la del món. El pre­si­dent Putin ha tor­nat a fer un dis­curs inti­mi­da­tori envers Occi­dent. L'esce­nari fou el saló de Sant Jordi del Gran Palau del Krem­lin. Hi havia reu­ni­des les dues cam­bres i els repre­sen­tats de les altes ins­ti­tu­ci­ons del país. L'anunci havia de tenir con­no­ta­ci­ons econòmiques, però es con­vertí en un des­a­fi­a­ment a les for­ces que, segons el pre­si­dent, volen des­truir Rússia.

Des de la der­rota de Napoleó, el 1812, a Boro­dino, Rússia ha deter­mi­nat la política euro­pea. Per la seva cons­tant expansió ter­ri­to­rial i per la seva inde­fi­nició històrica entres dues ànimes naci­o­nals, l'euro­pea i l'eslava, que han anat sobre­po­sant-se i subs­ti­tuint-se d'acord amb les cir­cumstàncies per­so­nals dels seus diri­gents. No s'ha d'obli­dar que, fins fa poc, la mei­tat d'Europa cen­tral estava ocu­pada mili­tar­ment, econòmica i política per Mos­cou. Des del congrés de Viena, els rus­sos han col·locat sol­dats en ter­res estran­ge­res amb més freqüència que qual­se­vol altra potència. Alhora –és un fet que s'ha obli­dat–, Rússia ha estat envaïda repe­ti­da­ment des d'occi­dent sense que hagi començat una guerra agres­siva con­tra Europa. Les tro­pes rus­ses ocu­pa­ren París el 1814 i Berlín i Viena el 1945. En les dues oca­si­ons, fou després d'una llarga guerra defen­siva. Un país tan immens té una gran inse­gu­re­tat i periòdica­ment es vol bas­tir d'un cordó mili­tar per evi­tar noves inva­si­ons. Napoleó arribà a Mos­cou el 1812, els britànics i els fran­ce­sos s'apo­de­ra­ren de Cri­mea el 1854, els ale­manys entra­ren a Rússia el 1917 i Hit­ler ho feu el 1941.

Putin segueix la tra­dició dels tsars i de la nomen­cla­tura soviètica de pro­te­gir les fron­te­res, espe­ci­al­ment després de la des­feta del règim de la Unió Soviètica i el des­mem­bra­ment d'un imperi que s'havia cons­truït durant segles. Putin sap que la seva super­vivència política passa pel patri­o­tisme rei­vin­di­ca­tiu res­pecte de totes o de part de les 14 repúbli­ques que s'eman­ci­pa­ren després de la cai­guda de la URSS. L'annexió gro­tesca de Cri­mea aquest any és una política de fets con­su­mats que intenta repe­tir a la part ori­en­tal d'Ucraïna. Aquesta rei­vin­di­cació per la força de ter­ri­to­ris per­duts ha pro­vo­cat una aïlla­ment de Rússia en l'escena inter­na­ci­o­nal que s'ha traduït en san­ci­ons econòmiques que han con­tribuït a caure en una recessió. L'aba­ra­ti­ment del preu del petroli ha aug­men­tat la sen­sació de crisi en un país on la democràcia és una pan­ta­lla que amaga molta cor­rupció i falta de lli­ber­tats

Putin va mar­xar enfa­dat i abans d'hora de la última reunió del G-20. S'ha obert a la Xina i a Tur­quia en els últims mesos, jugant la carta de l'ener­gia per no que­dar del tot aïllat. Refe­rint-se a Ucraïna, Putin digué que l'annexió de Cri­mea té un sen­tit de civi­lit­zació i de sacra­li­tat per a la història de Rússia. I també digué que les san­ci­ons són una reacció ner­vi­osa del Estats Units i els seus ali­ats. Sem­pre que Rússia aixeca el cap, vol ser inde­pen­dent o con­si­de­ren que és massa forta, la inten­ten des­truir. Putin no vol ni pot tren­car amb Occi­dent. La borsa de Mos­cou ha cai­gut for­ta­ment, les inver­si­ons estran­ge­res occi­den­tals s'han atu­rat, el país està domi­nat per oli­gar­ques que fan cos­tat a Putin, però que, alhora, han col·locat sumes impor­tants de capi­tals a para­di­sos fis­cals o a Europa i els EUA.

No podia fal­tar en el dis­curs del dia 4 la referència al poten­cial mili­tar de Rússia en nom­bre de sol­dats i amb arma­ment que pot estar enve­llit i des­fa­sat però que seria un perill en cas de con­fron­ta­ci­ons amb les naci­ons eman­ci­pa­des els anys noranta i també per a ter­ri­to­ris com ara Txexènia, que el dijous patí un atemp­tat de grups islàmics que cau­sa­ren una vin­tena de morts. L'Estat Islàmic de Síria i Iraq inclou Txexènia en el seu mapa de la “guerra santa”, que lliura amb una violència extrema i des­pi­e­tada.

Putin se situa en la tra­dició de Pere el Gran i Cate­rina la Gran, que feren de Rússia una gran potència. Eren autòcra­tes que volien copiar molts aspec­tes de la vida euro­pea i que conei­xien els movi­ments polítics i cul­tu­rals de París i Lon­dres, però que foren també uns refor­ma­dors interns de gran mag­ni­tud. A la seva manera i en el seu temps, moder­nit­za­ren Rússia, res­ca­tant-la d'una certa barbàrie endèmica i d'un rura­lisme reac­ci­o­nari que, encara avui, per­dura en mol­tes parts de la immensa Rússia.

Putin no té prou força ni volun­tat política per cons­truir una soci­e­tat trans­pa­rent, democràtica i oberta. Ha con­ser­vat bona part dels vicis i tics auto­ri­ta­ris de quan era un agent del KGB a Berlín en caure del Mur el 1989, però no té intenció d'aban­do­nar el poder. És un tsar del segle XXI.