El gran fracàs?

No cal ser gaire savi ni espa­vi­lat per arri­bar a la con­clusió que l'estratègia política imme­di­ata d'Artur Mas i d'Oriol Jun­que­ras no són coin­ci­dents. Dient-ho clar, són diver­gents. Els líders de Con­vergència Democràtica i d'Esquerra Repu­bli­cana són ara més lluny que mai. Alguna fibra sen­si­ble es va tren­car en el trànsit que va por­tar cap a la con­sulta del 9-N i sem­bla que no hi ha gai­res pos­si­bi­li­tats d'apedaçar-la. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat té tota la raó del món quan afirma que l'única manera sen­sata de con­ti­nuar el camí cap a la inde­pendència és una can­di­da­tura unitària que deixi ben clar als ulls del món que els cata­lans la volen de manera inequívoca, aquesta inde­pendència. El pre­si­dent d'Esquerra en té també tanta com vul­gui quan ve a dir que el seu par­tit no accepta el camí únic i que és impor­tant mar­car ter­ri­tori ideològic per arros­se­gar els vots d'aquells que no accep­ten com­par­tir espai amb “la dreta”.

Els incon­ve­ni­ents i els avan­tat­ges de les dues posi­ci­ons han estat exhi­bits amb argu­ments i vehemència. La gran dis­crepància demana tacte i tran­quil·litat. Qui tibi les cos­tu­res les pot tren­car. El cata­la­nisme va viure el moments de tensió extrema quan Joan Puig­cercós i Josep-Lluís Carod-Rovira es van decan­tar pels pac­tes amb el PSC que van donar lloc als dos governs tri­par­tits. Els resul­tats elec­to­rals d'Artur Mas que no van per­me­tre repe­tir la fórmula van aqui­e­tar les aigües. Però la recon­ci­li­ació es va fer efec­tiva sota l'hege­mo­nia con­ver­gent. Esquerra s'ha resig­nat a accep­tar la situ­ació, ha pogut pal­par el canvi que ha assu­mit Con­vergència i l'ha acom­pa­nyat sense una gran fe. Cal dir-ho alt i clar, el sobi­ra­nisme a Cata­lu­nya ha arri­bat on ha arri­bat més a la força que de grat.

Si Con­vergència Democràtica hagués gua­nyat les dar­re­res elec­ci­ons per majo­ria abso­luta, Esquerra s'hau­ria sen­tit més tran­quil·la. Hau­ria accep­tat les pro­pos­tes sobi­ra­nis­tes més trans­gres­so­res i se n'hau­ria dis­tan­ciat quan s'hagués sen­tit incòmoda. La majo­ria precària d'Artur Mas els ha obli­gat a com­bre­gar amb rodes de molí. Hi ha una tensió necessària en qual­se­vol soci­e­tat que ha que­dat des­plaçada per la neces­si­tat naci­o­nal. Però els recels i les reticències s'han man­tin­gut latents. Per aca­bar de com­pli­car la situ­ació, men­tre Artur Mas gover­nava i Oriol Jun­que­ras n'accep­tava el lide­ratge, les enques­tes afe­blien el pri­mer i reforçaven el segon. No és estrany, per tant, que molts diri­gents i mili­tants repu­bli­cans es mos­se­guen els lla­vis i les ungles espe­rant el seu moment.

Artur Mas, obli­gat per les cir­cumstàncies, ha fet un pas enda­vant. Un pas sacri­fi­cat, trans­gres­sor. Ha deci­dit jugar totes les car­tes a favor de la causa que ha aca­bat assu­mint sense reser­ves. Que no s'enga­nyi ningú. L'Esquerra Repu­bli­cana actual va nàixer amb la ban­dera de la inde­pendència. Una part impor­tant de Con­vergència, amb Mas al davant, han hagut de reconèixer la neces­si­tat de sepa­rar-se d'Espa­nya con­tra la prudència i les segu­re­tats que sem­pre han iden­ti­fi­cat el cata­la­nisme polític mode­rat.

Oriol Jun­que­ras, però, té una altra pers­pec­tiva. Una visió que naix del fons més íntim del seu par­tit. No el pot seguir, no pot aca­tar-ne el lide­ratge, sense tren­car la raó que jus­ti­fica Esquerra Repu­bli­cana. La raó ideològica. Si Esquerra només fos un par­tit inde­pen­den­tista, els recels del seu pre­si­dent i els seus diri­gents serien exclu­si­va­ment interes­sats. Egois­tes. Però hi ha també una diferència, una rei­vin­di­cació, de classe.

Tot ple­gat ha con­ver­tit les dues opci­ons en irre­con­ci­li­a­bles. Tot ple­gat pot fer fra­cas­sar el gran objec­tiu que com­par­tei­xen. Fins ara Artur Mas ha anat fent coin­ci­dint les dues opci­ons. En la segona con­sulta que va pro­po­sar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va que­dar clar que la situ­ació es sal­vava de mira­cle. Ara serà molt més difícil. I l'estu­pe­facció dels cata­lans de boníssima fe que han fet que hàgim arri­bat on hem arri­bat és indes­crip­ti­ble. Maleïdes siguin totes les punye­tes que poden frus­trar l'espe­rança dels uns i dels altres. Maleïts siguin els gri­sos que poden impe­dir que el blanc s'imposi.