Aires de muntanya

Els vin­cles fami­li­ars, d'amis­tat i cul­tu­rals em man­te­nen rela­ci­o­nat, com he escrit altres vega­des, amb la mun­ta­nya gar­rot­xina al llarg de l'any. Fa uns quinze dies que assis­tia fidel­ment a una edició més –la tret­zena– dels pre­mis Tra­bu­caire i al VI Memo­rial Ramon Sala i Cana­dell, al res­tau­rant Can Suru, de Mon­ta­gut, tot pro­mo­gut pels incan­sa­bles Amics de l'Alta Gar­rotxa. La vet­llada va ser un home­natge a per­so­nes que han dei­xat petja en aquell difícil marc geogràfic –van ser guar­do­nats Frank Müller i Anke Gay, Jordi Freixa i Delfí Mas­deu– i a enti­tats que seguei­xen una eficaç labor altru­ista: els Amics de Sant Aniol d'Aguja, que inten­ten recu­pe­rar l'ermita del mateix nom i tot l'edi­fici històric annex per fer-ne un refugi excur­si­o­nista amb cos i ànima, com diuen tex­tu­al­ment. Els Amics de Sant Aniol han nas­cut de la con­fluència d'esforços de l'Asso­ci­ació Terra Aspra de Mon­ta­gut, el Grup Excur­si­o­nista Peu Ale­gre, de Sant Llo­renç de Cer­dans, i el Cen­tre Excur­si­o­nista de Banyo­les. Durant el sopar vam par­lar, amb els com­panys de taula, d'altres indrets emblemàtics de la comarca que dema­nen una inter­venció urgent, entre els quals hi ha l'ermita de Sant Sebastià de Monars, del segle XII. Em costa de creure que un tem­ple de parets enor­me­ment grui­xu­des pugui amenaçar ruïna. En tot cas, deu ser el teu­lat la part en perill. Fa temps que no hi he estat. Sí que he visi­tat, en canvi, fa poc, Sant Valentí de Salarsa, també del segle XII, on s'ha fet una bona feina de subs­ti­tució par­cial del sos­tre i de dis­mi­nució de càrre­gues per resol­dre la impo­nent esquerda que esber­lava la paret de l'absis i la nau. S'ha refet el teu­lat, tot i que, en aca­bar-se l'import de la sub­venció, ha que­dat pre­ci­sa­ment l'absis sense reco­brir. Estic segur que es con­ti­nuarà en una cam­pa­nya pro­pera i que pos­si­ble­ment, segons em diuen, es recalçarà la base per com­pen­sar la ines­ta­bi­li­tat del ter­reny. Pel pont de la Puríssima he tor­nat a pas­sar uns dies a Beget. L'afluència de visi­tants era nota­ble, alguns dis­po­sats a córrer per la con­trada en no tro­bar prou neu per esquiar als seus llocs pre­fe­rits. M'he tro­bat amb cone­guts. Alguns venien, pre­ci­sa­ment, de fer cami­na­des cap a Coma­ne­gra i cap a Salarsa. He pogut com­pro­var la satis­facció de la gent que estima aques­tes ter­res en haver vist l'actu­ació de sal­va­ment por­tada a terme a l'església de Sant Valentí. Raó de més perquè segueixi la lluita per evi­tar la pèrdua de tan­tes joies que for­men aquest rosari d'ermi­tes de l'Alta Gar­rotxa que evo­quen llargs segles d'història i de gent sacri­fi­cada i tenaç.