L'ànima dels bancs

L'ànima de La Caixa és l'obra social. No és tan sols un bon espot publi­ci­tari sinó la rea­li­tat. Els bene­fi­cis de La Caixa van a reforçar els fons pro­pis i la resta, a obra social. En els dar­rers temps La Caixa ha des­ti­nat 500 mili­ons d'euros anu­als a aquesta fina­li­tat. Una part d'aquests recur­sos van des­ti­nats a beques i a fina­li­tats cul­tu­rals, però la majo­ria van a pro­gra­mes soci­als estric­tes. Ricard For­nesa, expre­si­dent de La Caixa, mort fa nou mesos, deia: “menys Kan­dinsky i més Alz­hei­mer.” O sigui, menys expo­si­ci­ons d'artis­tes i més inves­ti­gació sobre malal­ties i pro­tecció a la infància. No venen prou bé la seva obra social, però és immensa. La Caixa encara que actuï a través d'una empresa mer­can­til que con­trola –Cai­xa­Bank–, és una fun­dació que no té acci­o­nis­tes, que tre­ba­lla per als interes­sos públics de la col·lec­ti­vi­tat.

Quina és l'ànima dels bancs? Per a qui tre­ba­lla el con­sell d'admi­nis­tració del Banco San­tan­der, del BBVA, del Banc Saba­dell? Són enti­tats mer­can­tils i el seu objec­tiu és satis­fer el legítim desig dels seus acci­o­nis­tes, que han apor­tat diners i n'espe­ren un ren­di­ment en forma de divi­dends i de plusvàlues de les acci­ons que cotit­zen a borsa.

D'aques­tes afir­ma­ci­ons, se'n podrien des­pren­dre dues con­clu­si­ons incor­rec­tes: que totes les cai­xes són enti­tats finan­ce­res que merei­xen la més alta con­si­de­ració social i que tots els bancs han de ser vis­tos com egois­tes, només pre­o­cu­pats per ells matei­xos. I són incor­rec­tes perquè algu­nes cai­xes mal ges­ti­o­na­des han estat res­ca­ta­des per diners públics. Per­so­nal­ment, crec que tres o qua­tre cai­xes cata­la­nes es podrien haver man­tin­gut, però l'enves­tida euro­pea i del Banc d'Espa­nya con­tra aques­tes les va forçar a la des­a­pa­rició. També n'hi ha hagut algu­nes als diri­gents de les quals es dema­nen res­pon­sa­bi­li­tats penals i algu­nes que van donar sobre­sous als seus exe­cu­tius, que no tenien res d'obra social. Per altra part, hi ha bancs o n'hi podria haver que, a més de donar satis­facció als acci­o­nis­tes, tenen un sen­tit social de la seva funció.

M'empipa d'allò més que es cre­gui que el model de cai­xes estava con­dem­nat al fracàs pel fet de ser enti­tats no mer­can­tils. I que es cre­gui que només les soci­e­tats anònimes tenen futur, ja que estan asse­gu­ra­des pel fet de que només pen­sin en elles matei­xes. Hi havia un bon amic –des­a­pa­re­gut–, que deia que SA volia dir Sense Ànima, però tot i la seva mani­fes­tació era un ban­quer o un ban­cari –sense capi­tal al dar­rere– que en tenia molta, d'ànima, en el banc on tre­ba­llava. En defi­ni­tiva, a l'hora de judi­car l'obra d'un banc o d'una caixa, hem de judi­car els pro­fes­si­o­nals que la por­ten. L'ànima d'una caixa ben ges­ti­o­nada és la seva obra social i mereix un gran res­pecte. L'ànima d'un banc ben ges­ti­o­nat i amb sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat és la d'un pro­fes­si­o­nal que tre­ba­lla per al per­so­nal –com a les cai­xes–, per als acci­o­nis­tes i per a la comu­ni­tat on actua, ja que dóna crèdit, capta i remu­nera dipòsits –com les cai­xes– i dóna ser­vei al cli­ent.