El 9-N, un fracàs?

Curiós país, aquest, el del cam­pa­nar i el cam­pa­nar veí, que con­ver­teix les victòries en der­ro­tes. Si la con­sulta del 9 de novem­bre va ser un fracàs, com insis­tien, des­es­pe­rats, Rajoy i la fidel infan­te­ria, no passa res i tot s'entén. Som on havíem de ser. Però si va ser un èxit, com es van creure, feliços i intrèpids, els gai­rebé dos mili­ons i mig de cata­lans que van votar, l'estu­pe­facció no té mesura. Va cos­tar Déu i ajuda que Con­vergència, Unió, Esquerra, Ini­ci­a­tiva i la CUP fes­sin pinya per poder girar full. Però final­ment la van fer, la pinya, el van girar, el full, i va pagar la pena. I això és exac­ta­ment el que no s'entén. Que després d'haver-ho fet bé, d'haver fet tre­mo­lar d'ira l'Estat, d'haver alte­rat fis­ca­lies i magis­tra­tu­res, el premi sigui el fre. De sobte i davant la imminència d'elec­ci­ons, l'eix naci­o­nal, el que va por­tar la dreta i l'esquerra, si es per­me­ten les defi­ni­ci­ons con­ven­ci­o­nals, a tren­car bar­re­res, s'ha diluït del tot. Ara només tor­nen a comp­tar com a tals, com a esquerra i dreta. Molt bé. Així ha estat sem­pre el nos­tre món de cada dia, però això també com­porta con­seqüències. Si es tracta de des­triar i agru­par la dreta i l'esquerra, només, l'aritmètica no qua­dra. És a dir, si Esquerra lliga amb Ini­ci­a­tiva, el PSC poc o molt sobi­ra­nista, Pode­mos i la CUP, hi haurà un pen­ta­par­tit, però no inde­pendència. I si n'hi ha d'haver, d'inde­pendència, haurà de ser amb Con­vergència, que no és d'esquer­res. Segons les esquer­res. És això? Doncs, no anem enlloc.